Extracte i traducció de l’article “Relativismo, verdad y fe” del professor Ángel Rodríguez Luño (Università della Santa Croce), publicat amb el seu amable consentiment.
El relativisme religiós
La força del cristianisme i el poder per a configurar i sanar la vida personal i col·lectiva que ha demostrat tot al llarg de la història, consisteix en que implica una estreta síntesi entre fe, raó i vida, en tant en quant la fe religiosa mostra a la consciència personal que la raó veritable és l’amor i que l’amor és la raó veritable (cfr. J. Ratzinger, Fe, verdad y tolerancia…).
Avui dia existeix una interpretació relativista de la religió. És el que actualment es coneix com a “teologia del pluralisme religiós”. Aquesta teoria teològica afirma que el pluralisme de les religions no és només una realitat de fet, sinó una realitat de dret. Déu voldria positivament les religions no cristianes com diversos camins a través dels quals els homes s’uneixen a Ell i reben la salvació, independentment del Crist. Crist, en tot cas, té una posició de particular importància, però és només un dels camins possibles, ni exclusiu ni inclusiu dels altres.
Aquesta posició descansa sobre el pressupost de l’essencial relativitat històrica i cultural de l’acció salvífica de Déu en Jesucrist. La acció salvífica universal de la divinitat es realitzaria a través de diverses formes limitades, segons la diversitat de pobles i cultures, sense identificar-se plenament amb cap d’elles. La veritat absoluta sobre Déu no podria tenir una expressió adequada i suficient en la història i en el llenguatge humà, sempre limitat i relatiu. Les accions i les paraules de Crist estarien sotmeses a aquesta relativitat, poc més o menys com les accions i paraules de les altres grans figures religioses de la humanitat. La figura de Crist no tindria un valor absolut i universal. Res d’allò que apareix en la història pot tenir aquest valor.
El relativisme ètic-social
Relativisme ètic-social significa no tan sols que el relativisme actual té moltes i evidents manifestacions en l’àmbit ètic-social, sinó també –i principalment- que es presenta com si estigués justificat per raons ètic-socials. Això explica tant la facilitat en que es difon com la migrada eficàcia que tenen certs intents de combatre’l.
Vegem com formula Habermas aquesta justificació ètica-social. En la societat actual trobem un pluralisme de projectes de vida i de concepcions del bé humà. Aquest fet ens planteja la següent alternativa: o es renuncia a la pretensió clàssica de pronunciar judicis de valor sobre les diverses formes de vida que l’experiència ofereix; o bé s’ha de renunciar a defensar l’ideal de la tolerància, per al qual cada concepció de la vida val tant com a qualsevol altre o, al menys, té el mateix dret a existir. La mateixa idea pot expressar-se de manera més sintètica: «Si l’existència de raons per a modes de vida no fos utilitzada per a justificar la utilització de la coacció, la tolerància seria compatible amb els compromisos més profunds (Nino, C.S., Ética y derechos humanos. Un ensayo de fundamentación, Ariel, Barcelona, 1989, p.195)». La força d’aquest tipus de raonaments consisteix en que històricament ha succeït moltes vegades que els homes hem sacrificat violentament la llibertat sobre l’altar de la veritat. Per això, amb una mica d’habilitat dialèctica no és difícil fer passar per defensa de la llibertat actituds i concepcions que en realitat cauen en l’extrem oposat de sacrificar violentament la veritat sobre l’altar de la llibertat.
Això es veu clarament en el mode en que la mentalitat relativista ataca als seus adversaris. A qui afirma, per exemple, que la heterosexualitat pertany a l’essència del matrimoni, no se li diu que aquesta tesi és falsa, sinó que se li acusa de fonamentalisme religiós, d’intolerància o d’esperit antimodern. Menys encara se li dirà que la tesi contrària és veritable, és a dir, no s’intentarà demostrar que la heterosexualitat no té res a veure amb el matrimoni. Allò característic de la mentalitat relativista és pensar que aquesta tesi és una de les tesi que hi ha a la societat, juntament amb la seva contrària i potser amb altres més, i que en definitiva totes tenen igual valor i el mateix dret a ésser socialment reconegudes. A ningú no s’obliga a casar-se amb una persona del mateix sexe, però qui vulgui fer-ho ha de poder fer-ho.
Es pot criticar la mentalitat relativista de moltes formes, segons les circumstàncies. Però allò que mai no s’ha de fer es reforçar, amb les pròpies paraules o actituds, allò que en aquella mentalitat és més persuasiu. És a dir: qui ataca el relativisme no pot donar la impressió de que està disposat a sacrificar la llibertat sobre l’altar de la veritat. Més aviat s’ha de demostrar que és molt sensible al fet, bastant clar per ell mateix, de que el pas des de la perspectiva teòrica a la perspectiva ètica-política ha de fer-se amb molta cura. Una cosa és que sigui inadmissible que els que afirmen i neguen el mateix tinguin igualment la raó, i altre cosa seria dir que sols els que pensen d’una determinada manera poden gaudir de tots els drets civils de llibertat en l’àmbit de l’Estat. Ha d’evitar-se qualsevol confusió entre el pla teòric i el pla ètic-polític: una cosa és la relació de la consciència amb la veritat, i una altre ben diferent és la justícia entre les persones. Tot seguint aquesta lògica es podrà mostrar després, de manera creïble, que d’una afirmació que té la pretensió de dir com són les coses, és a dir, una tesi especulativa, només es pot dir que és veritable o que és falsa. Les tesis especulatives no són ni fortes ni dèbils, ni privades ni públiques, ni fredes ni calentes, ni violentes ni pacífiques, ni autoritàries ni democràtiques, ni progressistes ni conservadores, ni bones ni dolentes. Són simplement veritables o falses.(…) En canvi, a una forma de concebre els drets civils o l’estructura de l’Estat si que es pot qualificar d’autoritària o democràtica, de justa o injusta, de conservadora o reformista. A la vegada cal recordar que existeixen realitats, com el matrimoni, que a la vegada són objecte d’un coneixement veritable i d’una regulació pràctica segons justícia. En cas de conflicte, cal trobar el mode de salvar tant la veritat quant la justícia amb les persones, per a la qual cosa s’ha de tenir molt en compte –entre d’altres coses- l’aspecte “expressiu” o educatiu de les lleis civils.
