Us conec, potser sí, potser no. Però no us reconec com els meus, dels meus, d’aquells que han fet de tants aspectes de la vida part indispensable en l’educació global, humanista, respectuosa, sensible.
Ben pensat, sovint veiem sense comprendre, sense tocar ni aquell punt d’empatia o enteniment vers segons quins instants de la vida, aquells que aparentment haurien d’estar socialment acceptats i normalitzats.
Qui sou vosaltres pot semblar una metàfora, un crit en obert, un vell record rememorant lluites i cançons, lletres de poesia, contracultura i reivindicació. Ens quedem amb aquesta filosofia perenne i valuosa en temps de pseudo-comunicadors, periodisme ínfim i embrutiment permanent on tots els referents culturals i històrics semblen haver perdut la batalla en contra d’una elemental ètica en l’ofici.
Rostres, cares conegudes i popularment reconeixibles que es passegen sota l’imperi del millor postor a cop de talonari, endinsant-se en milions de llars sense impunitat i amb l’única salvació que poguem xiuxiuejar…Qui sou vosaltres?
Formats d’entreteniment que entretenen, aquí radica el problema d’un no problema per molts espectadors. Després de tot, i com vulgarment es diu, no hi ha res més democràtic que un comandament de televisió, si no t’agrada una cosa no la veus i ho canvies.
Com normalitzem la davallada en qualitat, rigor televisiu, preponderància a incidir en els joves i espais que els resultin atractius, lúdics i interessants? Com mantenir una distància eficient i prou beneficiosa per la pròpia llibertat individual?
Assistim incrèduls a una nova era televisiva on res té a veure amb formats pretèrits d’entreteniment familiar i adult. Nous personatges col·lapsen els prime time televisius amb enverinats i disfressats programes de comunicació i actualitat amb nul imperatiu acadèmic, formatiu, empàtic o mínimament interessant, i imperant tot sota la batuta del crit, la vulgaritat i la prepotència.
Qui fa televisió i dissenya programes intueix resultats factibles per les grans corporacions audiovisuals, necessita òbviament de la grandiloqüència d’escena, del predicador que ens faci convèncer de la seva veracitat i veritat traslladada a una audiència passiva i sense moltes alternatives possible.
Resulta sorprenent com de fàcil poden motivar a milers d’espectadors certs continguts amb falses expectatives, la trama fàcil i sensiblera defensant així un apropament als problemes de la gent, els seus maldecaps diaris, troballes d’amors de joventut o remenar en desgràcies terribles que això sí que ho argumenten com periodisme de raça o realista, no més allunyat del sensacionalisme, l’escàndol i la morbositat més escabrosa i immoral.
Estem construint entre tots una societat on la frivolitat, la violència i el patiment són recursos per edificar un bon periodisme?
Hem normalitzat debats d’opinadors completament allunyats de la imparcialitat on els mitjans de comunicació afins són els que manipulen la nostra opinió?
Hem normalitzat la vulgaritat i vacuïtat com a qualitats indispensables per un programa d’entreteniment?
Hem normalitzat que comunicadors suposadament professionals condueixin milionaris espais amb continguts mediocres i estandaritzats, cultura de masses on l’espectador va degradant la seva capacitat crítica i de consciència, l’importantíssim i oblidat esperit de discernir sobre la nostra realitat i nosaltres mateixos.
Qui sou vosaltres, no us conec ni reconec…potser imaginaria un fictici espectador a l’atzar.
Puc ser jo mateixa, o qualsevol. Ens queda la reflexió, distingir, triar, ser fidels a nosaltres mateixos… res més valuós.
