Si voleu resumir en un sol concepte l’excel·lent crònica dels darrers anys escrita per l’amic Torra al llibre ‘Els últims 100 metres‘ (Angle Editorial, 2016) repetiu amb mi: cal un referèndum unilateral.
No hi ha més. En política, no existeixen les pantalles. No estem davant d’un joc d’ordinador. La realitat és molt complexa i la veritat molt tossuda. No podem seguir avançant com a poble sense un mandat explícit i democràtic. Les eleccions han donat un mandat parlamentari a les forces independentistes explícites per assentar les bases del procés independentista. és una condició necessària però no suficient. Quim Torra ens recorda en les seves xerrades que hi ha els vots de Catalunya Sí Que Es Pot que no sabem si són independentistes o no. Per la independència no sabem del cert si tenim majoria, però per fer un referèndum sí que la tenim.
El malmès i oblidat “dret a decidir”, al què s’adherien sense por fins i tot sindicats i patronals és la pedra de toc. L’acte suprem de valentia és el referèndum. Aquest cop en format menys festiu que el 9N i amb tot el pes de la llei que ens puguem atorgar. Amb tota la consciencia de desobediència que calgui. Hem de traçar el camí per saber qui l’ha d’organitzar, a què s’exposen els seus promotors ( funcionaris, voluntaris, polítics, mossos, votants) . Però ha de ser l’únic punt real de confluència de les nostres organitzacions polítiques i socials. Res de llistes úniques ni altres vehicles succedanis, que ja han fet el seu fet. No hi ha pantalles. Hi ha una realitat que hem de culminar votant, per la força dels nostres vots. I com defensa en Quim Torra, només el referèndum ens farà lliures.
Tenim quinze mesos per fer-lo possible. Ànims! Ens queden els darrers 100 metres!
