No falla mai. Quan quedo amb en Jordi Cortada sé que en algun moment de la conversa, sigui parlant de política, de llibres o del grup de nois i noies que parlen en castellà que ens acabin passant per davant, perquè a Barcelona sempre t’acaba passant per davant un grup de nois i noies que parlen en castellà, sentiré en algun moment com deixa anar, amb la seva veu de tenor líric: “Quin deterioro!” (en Jordi, com a fidel pompeufabrista diu “deterioro”, que li dóna un to encara més decadent a la paraula).
Avui, més que mai, quin deteriorament de tot plegat, no els sembla?
Jo, que sóc un pessimista congènit i compulsiu, m’havia anat més o menys rearmant d’optimisme aquests darrers mesos. Veia petites escletxes que em permetien confiar en què ens sortíssim, una certa sensació de recuperació de l’orgull, la possibilitat d’organitzar-nos en llibertat. La sortida d’aquest mateix digital i d´El Matí, els 10.000 a Brussel•les, Sobirania i Justícia, Reagrupament, el referèndum d´Arenys, les consultes sobiranistes, les desenes d’iniciatives que bullen a Internet, etc.
Però he tornat al pessimisme. Quin deteriorament! Surts al carrer i res no indica que allò sigui el carrer dels teus pares i dels teus avis; el castellà avança, implacable, voraç, rapidíssim; obres els diaris o mires la televisió i et parlen de coses que no tenen res a veure amb tu i amb el teu món; el talent és perseguit i foragitat de tot arreu; els que més batallen per una determinada idea del teu país condemnats al silenci; els simples i els vulgars, campen a dojo. I la por, la maleïda por, encomanant-se amb més rapidesa que la grip A. Quanta, quanta por hi a en aquest país nostre!. Gairebé sembla que la puguis tocar amb la punta dels dits, flonja, llefiscosa, fètida.
La independència de criteri, eliminada; el sectarisme, hegemònic; l’anar tirant i el no m’atabalis, omnipresent; l´energumenisme, triomfant. Em dóna la sensació que tot ens va portant cap a la reserva. I molt i molt de pressa. Et sents arraconat, com si t’empenyessin cap la cantonada dels bojos dels que diuen el que pensen i pensen el que diuen, com si tu no formessis part del “país real” perquè es veu que el “país real” ja li va bé anar-se extingint i no fer preguntes. Tot això és molt cansat. Guanyen perquè ens esgoten. A més, per què lluitar si els nostres polítics continuaran callant?
En fi, m’excusin per atabalar-los amb aquest mal humor, és imperdonable. Potser és que avui dissabte, quan escrit aquest article a raig, em trobo encara sota l’estat de shock d’un matí acompanyant nens a partits de futbol, que m’ha portat avui a Can Buxeres, a l´Hospitalet i al camp del Brafa, a Roquetes. Un matí multicultural, divers, mestís, de convivència plural, plurilingüe, cosmopolita, integrador, sostenible i obert. De fet, no es pensin, no gaire diferent de quan acompanyo els nens al col•legi del Sant Ignasi o del Sagrat Cor on, excepte el mestissatge, la resta és completament igual. Millor dit, pitjor. Fa poc al meu fill encara van cridar-li, per part d’un alumne dels jesuïtes, de tretzena generació catalana: “Háblame en cristiano!”.
Quin deterioro, Jordi, quin deterioro!
