Des de que m’he instal·lat a Barcelona, cada dia quan surto de casa cap a la feina me n’hi trobo un bon grapat davant del Palau de la Música. Tots miren apunt i ressegueixen amb les càmeres, que subjecten amb una sola mà i amb la cinta enllaçant-los el canell, cada detall de la façana de l’obra de Domènech i Montaner. Van en grup amb un guia que els hi explica la història del Palau en alemany, japonès o hebreu. Per Via Laietana ja els veus, embalats cap a un dels punts del tour que tenen, des de fa dies, assenyalat i al que només poden dedicar uns segons. La Sagrada Família, la Catedral, la Pedrera, les Rambles, Colom, el Camp Nou i el Palau de la Música. Jo mateix he fet un creuer fluvial per Rússia, he pujat a l’Empire State, m’he retratat amb les Piràmides de Gizah i he llançat la moneda a la Fontanda di Trevi. Fer el turista és la forma de viatjar de la nostra època, d’intentar conèixer una ciutat – quan no un país! – en la meitat dels dies que tenim de vacances. No els ho puc retreure. Fan el que toca en aquests de temps de viatges low cost, quan ja fa tants anys d’aquella mítica “Si hoy es martes, esto es Bélgica” i el model d’anar pel món no té visos de canviar.
Ara bé, el que no tinc clar és quin relat de ciutat se’n duen. Articles enllà parlava d’Hamburg. Una ciutat que acull, a molt estirar, un visitant interior i algun forani que vol conèixer Alemanya més enllà dels castells de Baviera i la nova Berlín. El seu relat no pot ser monumental – i en aquest terreny a Barcelona podem presumir del gòtic i el modernisme en cinc cents metres – però pot ser-ho històric. Nosaltres, a Barcelona a banda d’acumular cases, catedrals i edificis singulars, què expliquem al qui ens visita? Els xacrosos matrimonis americans, les parelles empolainades d’Itàlia, els universitaris francesos en banda o les munions japoneses, ¿tenen clar que en aterrar al Prat, arriben a la capital d’un país amb una cultura pròpia, rica, que ha estat atenta a tots els moviments estilístics que han anat creixent a la riba del mar Mediterrani?; ¿saben que si es queden a Barcelona visitaran una ciutat antiga, fundada pels romans, capital d’un comptat que fou imperi a la mediterrània, enlairada per la revolució industrial, capaç d’encisar poetes i enfollir-se en bullangues i revolucions? ¿Saben a quin país són?
O per contra, oferim als nostres visitants, aquells viatgers de bus turístic que enganyen sobre el cartró el trilero i al restaurant de les Rambles, que caricaturitzem amb el barret mexicà, es fan fotos davant dels aparadors de les grans marques del Portal de l’Àngel i ocupen apartaments turístics sense llicència com a veïns temporals d’un barri típic, la imatge d’una espècie de Disneyland, de Poble Espanyol amb figurants desconcertats, on diu la llegenda que s’hi menja bé, fa sol i a més, prop de la platja, hi ha bonics monuments per retratar? Com deia a l’inici, tots hem estat turistes, i hem comprat a cabassos tòpics, però si volem ser ciutat i no escenari, si volem acollir i presentar un rostre culte, orgullós, bell, amb història, sinó ens conformem amb un trist aparador buit, sense ànima ni contingut potser ens cal una mica més de literatura (altres en dirien lírica) una mica més d’autoestima i de llengües per explicar i menys recomptes incompressibles de xifres, a l’engròs, de reserves d’hotel, de llits disponibles i de viatgers arribats per terra, mar i aire. Però si fos així als nostres dirigents polítics i empresarials els hi sortirien els números d’aquest negoci que cada any genera nous rècords?
