El passat 2 d’abril van fer quinze anys de l’acte de presentació de l’Associació El Matí a l’Ateneu Barcelonès i del llançament de El Matí digital.
Érem un grup d’activistes culturals i polítics procedents de diversos àmbits, un gruix considerable dels quals de la Unió Democràtica de Calalunya. Compartíem uns valors comuns de persona i civilitat, i una certa desil·lusió per l’estancament en què es trobava l’activitat política catalana.
L’associació naixia amb l’aspiració d’aportar idees i debat a la vida social i política de Catalunya des de la perspectiva del personalisme comunitari, és a dir, des de la consideració de la persona com a ésser lliure i autònom, però amb una dimensió comunitària constitutiva, i des de la comprensió de la nació, precisament, com a l’àmbit comunitari natural on aquesta persona es desenvolupa plenament.
L’acte d’aquell abril de 2009 va acabar amb la lectura que va fer en Quim Torra de l’article Manuel Carrasco i Formiguera, del qual ell n’era l’autor. Aquella semblança de Carrasco i Formiguera i el Manifest Fundacional que havíem llegit uns minuts abans, constituïen la nostra declaració d’intencions.
Han passat 15 anys, i prop de 200 col·laboradors de les més diverses procedències i sensibilitats han publicat a El Matí digital més de 7.400 articles.
Per entendre aquest fenomen en la seva justa dimensió cal saber que, tal com el va definir el primer director, en Joan Capdevila, el mot “col·laborador” «és un eufemisme per anomenar els esforçats periodistes, crítics, pensadors, professionals liberals o no, artistes i altres lletraferits inquiets que escriuen articles en el nostre diari gratis et amore, i, a més, ho fan agraïts. Un miracle dels de debò».
Mn. Ballarín, amb els seus pensaments i aforismes diaris, Degotalls els hi deia, ens va regalar els seus seguidors com a lectors. El P. Hilari Raguer, amb els seus articles, malgrat les pressions que va rebre per deixar de publicar-los, va dotar al diari de solatge demòcrata-cristià, ell que era el biògraf oficial i oficiós de la Unió Democràtica de Catalunya.
Els dos ens van deixar ja fa anys. També ens han deixat pel camí altres col·laboradors com Joaquim Ferrer, Tina Cantó, Yves Sauvignac —l’alies de mossèn Josep Vall—, Marc Vilarasau, Josep Mª Puigjaner i Mn. Joaquim Vidal.
El matí digital va patir sabotatges informàtics, va estar a punt que li furtessin la capçalera, ha estat dues vegades al límit de la seva desaparició per falta de recursos econòmics, ha hagut de fer fora a algun col·laborador díscol… I així ens hem anat fent, amb sotracs i entrebancs, i amb collita d’experiències, de coneixences i d’amistats.
Des de la talaia dels anys viscuts d’ençà, aquells anhels i ideals s’aperceben com a candorosament entusiàstics; romàntics, si voleu; sí, però eren els que ens movien. I avui, més autoconscients i arrelats en la realitat viscuda dels darrers anys, són els mateixos ideals que continuen guiant-nos, ara menys ingenus, però encara més romàntics i nobles que fa quinze anys, per allò que tenen de liberalitat provada.
En Josep Maria Capdevila, fundador i director d’aquell El Matí del 1929, assegurava que «un instrument, com és un diari, quan es té una flama d’ideal al cor, no és mai una finalitat darrera». Potser sigui aquesta pascaliana raó que la raó no entén la que ens ha permès d’arribar fins aquí. Potser és aquesta raó tan poc raonable, tan chestertoniana, la que explica exactament perquè segueixen sortint lectors i col·laboradors de sota les pedres, i continuem endavant.
Estem molt agraïts per aquests quinze anys del diari i per haver pogut celebrar l’efemèride amb la tercera edició dels premis. Però per damunt de tot, és una grandíssima satisfacció continuar compartint amb tants amics i compatricis els mateixos ideals de persona i de comunitat. Ens acompanyem tots mútuament, i ens trobem cada dia en l’article de El Matí digital.
I que sigui per molts anys.
