Avui, asseguda en un banc de fusta que, estoic, ha sofert les inclemències del vent, la neu i les pluges d’aquesta zona obaga de la Vall de Boí a tres metres de les aigües frescals de La Noguera de Tor, i a uns quinze metres del pati porticat que fa d’entrada de l’església de la Mare de Déu de Caldes de Boí, he fet memòria del primer temps de vacances del que vaig gaudir quan vaig començar a treballar el dia 2 de maig de 1965. Tenia catorze anys. Aleshores era l’edat mínima per iniciar-se en el món laboral. Va ser decisió meva. Tenia plans incentivats per una clara vocació: volia estudiar art i disseny a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. A casa no ho veien prou clar: «Com et guanyaràs la vida, filla». «Me la guanyaré, mare; mentrestant, buscaré una feina en un despatx i aniré a l’escola a la tarda, de sis a nou, ho podré fet tot…» I sí que vaig poder fer-ho tot, sobretot perquè quan arribava a casa ja em trobava el sopar a taula. Mai no agrairem prou a les mares que van voler, i ho van procurar, que les filles estudiéssim el que fos, encara que fos una tria estranya com la meva. «Tot fa coixí en la formació professional i humana», va concloure al final la meva mare.
Cronit, S.A., l’empresa on a l’oficina del carrer Londres, 35, de Barcelona, treballava d’ajudant de comptable, feia vacances quinze dies a l’agost. Era l’habitual en aquell temps. El mes de vacances era encara una utopia, o almenys ho era en el gremi dels metalls: l’empresa es dedicava a la fabricació de peces d’acer inoxidable per a l’automoció, el principal client era E.N.A.S.A, l’empresa que fabricava els camions Pegaso. El mes de vacances vindria més tard, els guanys laborals sempre han estat un camí llarg. Tot i que per no haver treballat l’any complet no em tocava fer tot el temps estipulat pel conveni, vaig gaudir de quinze dies de vacances perquè l’empresa tancava: s’apagava el forn a la fàbrica, que era a Montgat. Així, tant directius, administratius, encarregats i productors, com el franquisme en deia dels obrers de les fàbriques, fèiem vacances al mateix temps.
Per descomptat que aquell any, ni tampoc bastants anys següents, no em podia permetre fer cap excursió ni cap viatge com tanta gent de la meva època: cal no oblidar que no a tothom li arribaven en un mateix grau les prebendes i avantatges de l’incipient desarrollismo franquista. Ningú no hi pensava ni poc ni gens en la gent que no podia fer vacances, de manera que assumíem la realitat i buscàvem la millor manera possible de passar el temps d’esbarjo: en aquella època Barcelona es buidava força precisament per causa de les vacances de molta gent. No hi havia aglomeracions i es podia gaudir del tresor del temps lent i la contemplació de la ciutat i els seus atractius que en els dies laborables no ens podíem permetre. Ho rememoro ara, en aquests moments de calma i do de vida acompanyat pel silenci de les muntanyes que de fa tants segles guarden aquesta bella vall pirinenca, al mateix temps que penso que, al capdavall, en el meu determini havia assolit el que li calia al meu cor desitjant: una feina per ajudar a l’economia familiar i pagar-me els estudis que volia fer. La mare, ja velleta, em va dir més d’una vegada que li sabia greu que hagués hagut de començar a treballar tan jove. Jo li deia que justament la circumstància de casa m’havia guiat a buscar solucions.
