M’agradaria tenir temps, o haver-ne tingut, per dedicar-m’hi. No és així. I segurament tampoc no serà mai així. M’agradaria contribuir a desfer l’entelèquia de la suposada Decadència. M’agradaria que aparegués el primer manuscrit del Quixot. Si això arriba a passar, el dia que això passi, aleshores haurem de canviar tots els manuals i haurà de canviar també, per força, la relació amb Espanya. No tinc cap arma per demostrar res, però crec en els que s’hi dediquen i vull creure, a més, les seves sospites, les seves conclusions, per provisionals que siguin. El meu granet de sorra no pot ser altre, si no canvien les coses, sinó el de fer d’altaveu, el de fer conèixer tant com em sigui possible el pensament d’aquells que d’aquesta feina n’han fet la seva vida. Rebo avui aquest correu, un més, de Jordi Bilbeny, al qual algun dia caldrà reconèixer tot el seu esforç i tota la seva dedicació a la recerca de desemmascarar la gran tergiversació de tot plegat. L’espoli no és segurament només econòmic. És també cultural. Potser la Decadència no és tal, vés a saber. En Bilbeny és sobretot poeta, i lingüista, però li ha tocat fer d’historiador. Per molts anys. Jo, tanmateix, no dono per perdut que temps a venir, ell encara és jove, pugui tancar-se monacalment a casa, no com a investigador, ans coma creador. Creador de mots. Aquest és el seu correu.
“Si es digués Cuixart, què significaria? A més a més, en el cas que fos cert, quina versemblança podria tenir per a un novel·lista hiperrealista i que fonamenta el sentit de la realitat justament en la versemblança mateixa, que un noble hidalgo castellà sonat tingués un nom català? Cap ni un. El nom quixot no podia encloure un nom català precisament perquè es tractava de caricaturitzar i ridiculitzar un castellà. Ni Cuixart, ni cuixot, per més que així ho reconegui el Diccionari de la Real Acadèmia. Per què un sonat castellà s’havia de dir el nom d’una peça de l’armadura catalana, que ell no sé si ni tan sols portava? Per si això no fos prou, tot el conflicte que es desenvolupa sobre l’origen i significat del seu nom, si era Quesada o Quijada o d’altres que el mateix Servent diu que es fan córrer, indica a ulls vistents, que es tracta d’una trama per despistar els badocs, el lector simple i el censor, perquè no vegi el que jo crec que indica i que veurien els lectors iniciats. Si som davant d’un ésser alienat, intoxicat per tot el que havia llegit i que no veia la realitat sinó només la pròpia paranoia, em sembla congruent poder-ne induir que el nom podria haver estat relacionat amb una mena de boig, alienat, sonat, intoxicat. Com que l’arrel Quixot- és la que es manté en les edicions castellanes, franceses, angleses, italianes i, fins i tot, les russes, tal com m’ha indicat l’amic i russòfil Dídac Cabrera, em sembla lògic deduir que som davant d’un mot català. La tradició ens l’ha mantingut: Quixot. Però som davant -tornem-hi- d’una peça militar o d’un motiu definidor de la seva substància anímica i mental? Jo m’inclino per la segona opció. I per això postulo que Quixot podria molt bé llegir-se al revés per indicar que som davant d’un ésser intoxicat i intoxicador, com eren els dirigents castellans de llavors, prou denunciats com a tals per En Cristòfor Despuig i d’altres autors contemporanis d’un to polític marcat. Aleshores, m’atreveixo a apuntar que Quixot voldria dir Tòxic. Don Quixot o Don Tòxic sí que faria sentit amb l’essència pura de l’hidalgo castellà i de Don Quixot. Per això fins avui dia s’ha mantingut encara en la parla, tant catalana com castellana, aquesta mateixa accepció. D’un sonat, d’un ésser quimèric, d’un somiador que no s’ajusta a la realitat, d’un alienat de dimensions mítiques se’n diu exactament un “quixot”. I no pas perquè porti armadura. I no pas perquè porti cuixot. I com a resolució darrera, si cuixot vol dir tòxic això només hauria estat possible si el títol del llibre era únicament en català. Si el llibre, per tant, era escrit en català”.
Salut i clarividència,
Jordi Bilbeny
