De moment, l’autèntic guanyador de la jornada del 9 d’agost és Pedro Sánchez. També, òbviament, Salvador Illa i el PSC però el compliment o no dels acords més importants d’aquesta investidura estan en mans del socialisme espanyol. Un socialisme que sense disposar de majories sòlides i estar en regressió a moltes comunitats i municipis espanyols, fins ara ha estat capaç de mantenir el govern a l’Estat, tres de les quatre diputacions i els municipis catalans de més població. I ara accedir al govern de la Generalitat. Com afectarà aquest canvi a l’estabilitat parlamentària a Madrid està per veure però Sánchez ha demostrat que té més vides que un gat i sempre cau dret.
El nou president de la Generalitat va fer un discurs conciliador, constructiu i atractiu pel públic menys implicat, que és el que acaba decantant els resultats electorals. Un discurs i programa que li compra el seu electorat habitual. També li compren els Comuns perquè qualsevol avenç social, és clar, és gràcies a ells. Li compra una part important d’ERC que l’ha votat, tot i quedar-se fora del govern, que deu ser tant com dir que, per a ells, el PSC ho farà igual o millor. I també, aventuro, li compra una part dels històrics votants de CiU, perquè tot i saber que el pacte no es complirà íntegrament, qualsevol avenç, real o aparent, serà percebut com a positiu mentre no hi hagi una alternativa creïble d’accés a la independència.
Per més escarafalls que faci la dreta espanyola, el deep state sap que un govern del PSOE a Catalunya és garantia que res s’escapi del guió autonomista habitual. No és una crítica, és una simple descripció d’una posició legítima políticament. I Sánchez, amb l’habilitat demostrada davant el foc creuat que li arriba del seu propi partit, socis de govern, oposició i poder judicial, es vestirà de regenerador d’Espanya, aplicarà arreu el que ha pactat a Catalunya encara que en neutralitzi els efectes, i anirà deixant sense armes i munició als seus detractors, amb l’imprescindible ajut dels poders econòmics espanyols i catalans, que lideren el desig compartit de seguretat jurídica, estabilitat econòmica i pau social. Elements que una dreta reaccionària i venjativa no està, ara per ara, en condicions de facilitar a nivell estatal i molt menys català (determinat sempre per la governabilitat de l’estat). Així li faran saber al moderador principal del regne perquè aconselli guardar el bastó a alguns dels que, des dels quatre poders de l’estat, tant alt servei estan fent a la pàtria. I així fins que el PP recuperi el terreny perdut a la seva dreta i s’encamini a la centralitat imprescindible per governar a l’Estat.
Apagades les flames del foc del 2017, en el repartiment de papers per preservar l’Estat que tan bé jugaven Pérez Rubalcava i Aznar entre d’altres, ara toca jugar el paper del poli bo, fins que les brases de l’independentisme, que no s’han apagat ni s’apagaran, tornin a inflamar-se. Més enllà de la testosterona hispànica, històricament abundant i molt agraïda mediàticament, a l’estat profund i intel·ligent en el fons ja li anaven bé els indults i la llei d’amnistia. Com li havia anat bé en el passat el pactisme que no es surt del guió ni juga amb les coses de menjar. El deep state no és una maquinària perfecta i el poder judicial té vida pròpia però més d’hora que tard faran veure als executors de la revenja exemplaritzant que ara no cal retorçar més el dret, abans no siguin les sentències de tribunals internacionals, que donen per descomptades, les que els deixin innecessàriament encara més en evidència.
Vàrem viure un debat d’investidura celebrat en condicions excepcionals. D’una excepcionalitat impròpia d’una democràcia plena, en què un expresident de la Generalitat i alhora cap del principal grup de l’oposició, a banda d’un altre diputat, no van poder assistir presencialment al debat, expressar el seu posicionament polític i votar, pel risc d’una detenció fonamentada en una resolució judicial manifestament, des del meu punt de vista, contrària a la llei. Però la rèplica parlamentària de Junts al candidat Illa va ser més apassionada que intel·ligent. Recuperar un govern depèn molt dels errors de qui governa (així va passar especialment amb el segon tripartit) però cal a l’hora disposar de candidat, programa, discurs, substància i credibilitat. El 2010 CiU va reunir aquestes condicions. Ara l’independentisme té aquest repte per davant. I temps i paciència per preparar-se. El pacte signat entre el PSC i ERC genera comprensible excepticisme però el paper que hauria de jugar Junts no és criticar-lo sinó, conjuntament amb ERC, vetllar pel seu compliment, al Parlament i al Congrés, on conjuntament són determinants.
En no gaire temps veurem com el President Puigdemont pot tornar. Li convé a tothom, ja sigui per “normalitzar” la interlocució ja sigui per poder criticar el retorn. I amb aquesta tornada, des de les institucions i el programa de govern, es pretendrà aparcar la reivindicació independentista fins al menys la propera generació. Propòsit que reexirà si continua la lamentable divisió de les forces independentistes, que a cada trifulca enterren més l’esperança i la il·lusió sota tones d’escepticisme.
“Normalitzar” la situació no resol el problema territorial de fons. Ens pot situar en el punt de sortida però a partir d’aquí a Sánchez se li obren tres camins: reproduir el no a tot de Rajoy, procurar avenços reals en el finançament i autogovern o vendre avenços aparents en el finançament i autogovern. Del govern català sortirà la segona opció i a Madrid es reconvertirà en la tercera. Res de nou (“Apoyaré el Estatuto ….”). I els partits independentistes, a manca d’unitat, res tampoc de nou, discutiran sobre si estem en el segon o tercer supòsit i així, qui dia passa any empeny i fins a la propera generació.
Illa, de la mà de Sánchez, governarà en solitari però amb els suports externs de comuns i ERC, que li fan un favor quedant-se fora. Aquests, per més escenificacions puntuals que facin, li garantiran les votacions la primera part de legislatura i això li permetrà a Illa capitalitzar l’acció de govern i millorar resultats d’aquí tres o quatre anys. De manual. Per tant tenim per davant quatre i possiblement vuit anys de govern Illa a la Generalitat de Catalunya.
Illa òbviament no portarà la independència de Catalunya, però algú de veritat es pensa que el PSC, en solitari, gestionarà pitjor que el govern sortint? Si situem el focus de l’anàlisi amb la suficient perspectiva no partidista podem dir que el nou govern probablement sabrà, si no comet errors, gestionar el dia a dia amb prou solvència i amb una única veu, sense la polifonia desafinada de governs plurals, formats per partits que competeixen entre ells. I amb el suport del govern socialista de l’Estat, que es podrà aplicar, ara una mica més, per superar les segures trabes que continuarà posant el sottogoverno de l’administració de l’Estat.
Aquest govern en concret cometria un greu error si volgués deconstruir els avenços assolits, entre altres, en matèria de llengua, cultura i mitjans públics de comunicació. Però no ho farà perquè ara ja governa i sap que no li convé ni social ni electoralment, més enllà de l’ànima catalanista perduda els últims anys i que mirarà tímidament de recuperar. La configuració del nou govern pot apuntar en aquesta direcció. Caldrà seguir-ho de prop.
Entrem en un canvi de cicle polític. El canvi de rasant del procés serà la fi d’algunes de les opcions independentistes, tal com les hem conegut aquests últims anys. L’assamblearisme en un partit com ERC que ja no governa, amb lideratges qüestionats internament, amb el llast de contradiccions polítiques entre el discurs pre i post octubre de 2017 i més d’un element tòxic tipus SS en la direcció i comunicació dels últims anys, són factors que no ajuden de cara a futures comteses electorals (els congressos interns són simples miratges que no responen a la realitat sociològica i valoració política dels ciutadans del país). L’espai electoral d’ERC està clar que continua existint però difícilment aquest partit en solitari serà capaç de capitalitzar un vot que té un ampli perímetre i que es disputa per moltes bandes, inclòs el PSC, al que ha cedit el govern. ERC podia haver optat per noves eleccios i llista conjunta amb Junts. Descartada aquesta opció, més li valia quedar-se ara en el govern i sortir-ne d’aquí dos anys, si hi ha incompliments, que no pas intentar entrar-hi, si els deixen, més endavant. Quedant-se fora resten en un paper confús, on no són ni prou govern ni prou oposició. PSC i Junts s’aniran menjant el seu espai perquè l’enfrontament bipartidista entre aquestes dues forces deixarà poc protagonisme a la resta, igual que a la passada campanya electoral catalana. Tant Junts i PSC creixeran però han de canviar molt les coses perquè, un o altre, arribin a les àmplies majories que va arribar a tenir alguns dels governs Pujol. Per altra banda, la història mostrarà com el vot a la CUP, el partit dels empats impossibles, els protocols d’encobriment i les lliçons d’activisme, judicialment gratuïtes, va sempre a la paperera davant la seva incapacitat innata de col·laborar en res constructiu.
L’independentisme, si vol recuperar la credibilitat i superar el nivell d’adhesions actives que va arribar a assolir, necessita reformular-se. Illa ha apel·lat al vot útil i el servei a la gent, sense distinció; un misssatge senzill i entenedor. No és contra això sinó precisament per això que també han de treballar conjuntament els partits independentistes, fins a convèncer una àmplia majoria que precisament la seva opció és la forma més útil de servir a tota la gent. I la divisió no és un bon reclam per construir res.
Mentrestant, Sánchez guanya. I a Catalunya, conjunturalment, ateses les actuals circumstàncies, resultats electorals i previsibles suports polítics, mentre es recompon l’independentisme, que governi Illa potser no li va tan malament.
