Sóc un fan incondicional de Raimon, de sempre. Les seves cançons eren els nostres himnes als anys de la negra nit del feixisme militar espanyol. Sense ell no es podria mai entendre la lluita per les llibertats polítiques, nacionals i sindicals a Catalunya o a la resta dels Països Catalans. Des que va començar a gravar amb Edigsa cap a l’any 1964 va passar a residir habitualment a Barcelona. Per tant, com deia l’Assemblea de Catalunya, és català tot el que viu i treballa aquí.
Les seves declaracions sobre l’independentisme han sorprès, i molt, dient que una Catalunya sobirana podria arribar a perjudicar i fomentar l’anticatalanisme a València. M’haguera agradat saber què diria d’això avui en Joan Fuster.
D’altres valencians, com Isabel Calara Simó o els periodistes Vicent Partal i Vicent Sanchis diuen tota una altra cosa i, fins i tot, l’actual líder de Solidaritat Catalana per la Independència és valencià. Per tant, crec que la majoria dels valencians residents a Catalunya s’han manifestat en el sentit contrari al de Raimon i no passa res de res. Mai no m’atreviria a dir allò que va dir Jordi Carbonell al Fossar de les Moreres:“que la prudència, no us faci traïdors”. Però a Catalunya ja s’han perdut molts trens en el camí del redreçament nacional. Ara s’ha passat majoritàriament de parlar dels Països Catalans a dir Catalunya. De fet, ja fou un altre valencià -que segueix resident a les terres valencianes-, Josep Guia, qui va dir allò de “És molt senzill: digueu-li Catalunya”.
Per tant, no ens posem pas nerviosos quan un de casa, un dels nostres de sempre com en Raimon, diu i argumenta coses sobre la independència, que potser no siguin compartides per gaires. Qui ens havia de dir que els pujolistes de CDC estaríem per la independència?
De segur que una cançó, com ‘Cantarem la vida’ de Raimon, prou podria ser l’himne per poder exercir el dret a votar en referèndum si volem seguir, o no, essent part d’Espanya.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb forca,
lluitarem amb tota la força
per l’única possible,
perseguida, vida nostra.
I guanyarem l’esperança,
sí, pujarem al camp de l’esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l’esperança,
l’esperança de viure
lliures i en pau.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
