L’escaiença del desè aniversari de la mort de Raimon Galí em fa recordar una anècdota del seu exili a Mèxic que ell m’havia explicat. Un dia va anar a trobar el professor Pere Bosch i Gimpera, també exiliat, i li va mostrar un mapa que havia publicat en el seu gran llibre sobre prehistòria d’Espanya. Aleshores Galí li va mostrar un altre mapa que quasi coincidia amb el primer. Bosch i Gimpera va preguntar què era, i Galí li va explicar que era la línia del front, l’estiu del 1936, quan després d’unes setmanes de marxes i contramarxes de les diverses columnes, es forma un primer front continu. Bosch i Gimpera es va esverar i va assegurar que ell havia procedit amb tot rigor científic i no tenia cap intenció política quan va traçar aquell mapa de la prehistòria hispana. Galí li va respondre que precisament per això, perquè el seu estudi de la prehistòria era estrictament científic i objectiu, que era significativa la persistència mil·lenària de les dues Espanyes. Fins a la guerra civil, el sindicat anarquista CNT dominava a Catalunya, Aragó, València, Múrcia i Andalusia, mentre la socialista UGT ho feia al centre i nord. Alguna cosa traspua encara d’aquella frontera als mapes electorals moderns, per bé que amb variacions motivades per les migracions, concentracions urbanes i industrialitzacions.
Avui Galí segurament comprovaria que encara hi ha hagut més canvis a la frontera catalana. La frontera amb Espanya no és (encara) política o administrativa, però sí identitària. Majoritàriament no ens sentim espanyols. Però d’altra banda es perfila perillosament una frontera dins de Catalunya. Una frontera, no territorial sinó de consciència nacional, entre sobiranistes i no sobiranistes.
