La setmana passada vaig anar la presentació del llibre Vint i Ramon Barnils de Laia Altarriba, que inclou un documental de Laia Soldevila i Albert Lloreta. L’acte es va fer al Born. Aquest llibre i DVD són una excel·lent forma de recordar el sempre enyorat Ramon. Sempre s’ha dit que un es manté viu mentre queda el seu record entre els seus; amb Barnils la cosa es compleix i es va demostrar que està més viu que mai.
La sala era plena de gent, de familiars, d’amics, de companys o de deixebles. No era una trobada nostàlgica, era el record permanent d’un amic i un mestre que va marcar a tots els seus amics, deixebles… a tots el que el varem tractar. El vaig conèixer a les primeries dels anys setanta al Tele/Exprés. Érem als darrers anys de la dictadura militar feixista del general Franco, anys durs, però que albiraven temps de canvi. En Barnils era combatiu, lluitador, però per sobre de tot amic dels seus amics.
Vaig escriure una necrològica al Regió7 de 29 de maig del 2001, que “era un punt de referència per tothom, cabia i impartia ciència i doctrina… era un professor vocacional, podia i sabia exercir el seu mestratge”. El trobem a faltar tots els que els varem compartir amb ell la feina, la universitat o l’amistat. D’ell guardaré sempre aquell somriure de murri i sorneguer… era crític, he conegut molt poques persones que m’han fet la crítica constructiva però demolidora, vull dir que te les fotia pel broc gros i això és una cosa que sempre li agrairé; t’esperonava, et feia veure les contradiccions i sempre t’ajudava en tot.
Han passat més de 10 anys, però allà al Born hi érem tots els qui l’estimàvem, el recordem com ell voldria. Si ara hi fos seria demolidor amb la situació actual. Barnils segueix triomfant, vull dir que després del seu traspàs, ell i la seva gent la família en primer lloc, i els altres com l’infatigable Grup Ramon Barnils , segueixen el que a ell sempre li hauria agradat. Barnils és viu i ben viu. I que així sigui per molts i molts anys.
