El passat 30 d’octubre la Nieuw-Vlaamse Alliantie de Bart De Wever, alcalde d’Anvers, va fer públic el seu programa electoral confederal per a les eleccions legislatives del proper 25 de maig de 2014, coincidint amb les europees. Serà una contesa electoral crucial pel futur de Bèlgica en la que ja s’anomena “la mare de totes les eleccions”.
A grans trets, l’NV-A vol buidar l’Estat de competències, que serien reduïdes a uns pocs impostos sobre el consum com l’IVA, Defensa, nacionalitat i asil, tribunal constitucional i de cassació, i seguretat. La confederació només tindria sis carteres, i cap d’elles no seria la de primer ministre.
Durant dècades, les pretensions d’autonomia de Flandes s’han apaivagat amb la creixent federalització del país, que va comportar la creació de la regió de Brusssel·les, equiparable a Flandes i Valònia. Paral·lelament, els francòfons, flamencs i germanòfons (menys de l’1% del total) s’unien en comunitats de llengua. Brussel·les, francòfona en més del 90%, ha format una federació amb Valònia per gestionar interessos comuns, sobretot culturals. Sorprenen per exemple les campanyes de promoció de turisme a l’estranger que inviten a visitar Brussel·les i Valònia, però no Flandes.
La superposició d’autoritats i la creació de més i més capes administratives per cedir a les pretensions d’autonomia flamenques sense abandonar del tot la matriu inicial d’Estat centralitzat ha conduït al galimaties actual belga de tres comunitats lingüístiques (flamenca, francesa i germanòfona) i tres regions (Flandes, Valònia i Brussel·les). Els germanòfons són 80.000 habitants concentrats al territori pres a Alemanya després de la 1a Guerra Mundial, i ara formant part de la regió de Valònia.
Aquest engranatge institucional comporta que a Bèlgica hi hagi 60 ministres i secretaris d’Estat per a una població de poc més de 10 milions. La mateixa Brussel·les, amb un milió d’habitants, té 19 municipis diferents, cadascun amb les seves pròpies normes i pompa. Nova York té una sola autoritat policial, però Brussel·les en té 6.
Segons el pla de l’NV-A, quasi tota la Seguretat social, les pensions, els ajuts socials, la major part de la Justícia i els impostos, l’ensenyament i cultura la migració passarien a ser competència de les comunitats. L’NV-A propugna la reducció de competències de les regions, que és el mateix que dir que es va a per Brussel·les, ja que les altres dues regions són comunitats lingüístiques. Molts observadors reconeixen que aquesta ciutat és l’única raó per la qual Bèlgica segueix unida, com una filla en un matrimoni mal avingut. També cimenta Bèlgica compartir un deute sobirà de més del 100% del PIB anual.
Brussel.les forma part de Flandes geogràficament i històrica i fa un segle encara era de majoria neerlandòfona. Flandes no vol renunciar-hi, mentre els francòfons volen consolidar els drets adquirits amb una immensa majoria francòfona a la capital. L’audàcia de l’N-VA per “recuperar” Brussel·les consistiria en obligar els seus habitants a escollir quina comunitat -flamenca o valona- els administrarà. Podrien canviar d’opinió cada 3 anys. Així, optarien entre rebre serveis públics essencials de la comunitat rica i amb fama de bona gestora, Flandes, o dels pobres i menys reputats administradors, els valons.
És un cop genial. Fins i tot el més francòfon dels brussel·lencs considerarà més fiables els subsidis d’atur, ajuts familiars i pensions flamencs, encara que la paperassa li arribi en una llengua incomprensible! Es tracta d’anar seduint per la cartera els francòfons perquè “tornin” a ser flamencs, encara que tinguin arrels al Marroc o Turquia. Mentre van “reprogramant” els capitalins, els de Bart De Wever donen 25 anys a l’Estat confederal per eixugar el deute públic. Al cap de dues dècades i mitja, pensen, ja estarà a punt Flandes per treure-la del forn com a Estat independent!
Tots els altres partits s’han pronunciat en contra del programa de l’NV-A. Els francòfons n’estan escandalitzats i es planten: “No passaran”. Els altres flamencs el troben massa radical, però reconeixen que van a remolc, reaccionant a la iniciativa d’uns sobiranistes que marquen l’agenda política i duen a tothom de corcoll.
Calen dos terços del Parlament federal per reformar la Constitució. Sembla impossible assolir per a aquest pla un consens entre els flamencs i que inclogui bona part dels francòfons, que són 40% dels belgues. Ara per ara, la proposta de la Nova Aliança Flamenca sona com a gamberrada de ‘l’enfant terrible’ Bart de Wever. Veurem què passa després de les eleccions de maig. La comparació amb el cas català és que cada nació sense Estat europea es busca el propi camí cap a la llibertat nacional. Els flamencs, en un Estat que dominen però que avorreixen, esperaran per donar el tret de gràcia a Bèlgica al moment més adient als seus interessos.
Brussel.les, 6 de novembre de 2013
