La imatge que va pintar el gran Miquel Àngel a la Capella Sixtina és poderosa: agafada en primer pla es veuen dos dits que són a punt de tocar-se. L’home i la divinitat en connexió, espill d’aquella altra imatge bíblica del Creador insuflant vida a l’adama, la terra argilosa, fins a esdevenir un ésser viu.
Quan em vaig despertar de l’anestèsia amb aquella sonda al nas que anava fins a l’estómac, el dolor somort al ventre, els braços fets un Sant Llàtzer de punxades i vies que a partir d’aquell moment em farien dependent de medicacions amb diferents noms, vaig saber que havia tornat a néixer. L’operació havia estat d’urgència per no deixar avançar la mort: el mal s’havia de tallar de soca rel.
Va ser en aquest moment que se’m va presentar la famosa imatge de Miquel Àngel, en aquell segon de durada indefinida vaig saber que s’havia produït la meva reconnexió a la vida. La mà mitjancera i salvadora havia estat la doctora Lídia M.F. i l’equip que aquell matí la va assistir.
És difícil explicar com es passa de la vida cristal·litzada en un dolor punyent, indicible, a la inconsciència de l’anestèsia i despertar a poc a poc del mal son que t’ha dut a l’hospital. El purgatori del mentrestant ho ha estat amb totes les lletres, però amb un horitzó de llum que l’ha fet suportable: estic viva! He tingut sort, i molta fe, molta.
Totes les experiències humanes, tant en la seva fragilitat com en la seva potència, ens agermanen, i, amb les seves múltiples variants, són les mateixes per a tothom, de manera que cadascú viu els seus daltabaixos i les seves epifanies. Al llibre Aterratge, d’Eva Piquer, que estic llegint en aquest període de convalescència, trobo aquesta frase que mostra de manera diàfana el moment màgic de la reconnexió íntima a la vida per part de la protagonista, que arrossega un llarg dol: “És Déu. Déu és això”, li diu una amiga. La imatge de Miquel Àngel en primer pla que vaig veure quan vaig despertar de nou a la vida.
