L’anomenat Pacte Nacional pel Referèndum ha convocat una recollida de signatures pel referèndum aquesta diada de Sant Jordi. Ja que es diuen com es diuen, podien haver organitzat un referèndum per saber si volem fer el referèndum, o una recollida de signatures per fer un referèndum sobre si volem fer un referèndum, i així anar fent i anar posposant la declaració d’independència fins al moment que ser independentista sigui sinònim de ser ximple absolut i sense remei, i la població en general hagi considerat que és millor anar a fer una botifarrada a la muntanya (o unes carxofes ecològiques a la brasa, si s’escau) que perdre més el temps amb ximpleries.
Si fessin un referèndum sobre el referèndum caldria que primer ens poséssim d’acord sobre la pregunta i les possibles respostes. Jo seria partidari de tres possibles respostes: sí, no i “ni mai!!!” –així, amb tres signes d’admiració–. I a l’hora de fer campanya entre els meus veïns, companys de feina i col·legues del gimnàs, per exemple, intentaria convèncer-los que votessin per aquesta tercera opció.
El 9-N ja vam fer una consulta popular que va obtenir un resultat claríssim. Aleshores, com que la consulta no era vinculant, es van organitzar unes eleccions les forces polítiques suposadament sobiranistes ens van dir que serien “plebiscitàries”. Per reforçar aquesta idea que les eleccions eren un plebiscit algunes d’aquestes forces, juntament d’altres associacions sobiranistes que no eren partits polítics, es van presentar en coalició. Jo, a més de votar aquesta coalició, vaig fer d’interventor en nom de la seva candidatura en un col·legi electoral de la població on visc. Els resultats van ser claríssims, amb una majoria absoluta tant en nombre de diputats com en nombre de vots a favor de les diferents candidatures sobiranistes.
Aleshores vam descobrir que si havies votat els senyors, les senyores i el col·lectiu LGTB de la CUP, també havies votat una opció que no era ni sí ni no ni totes dues coses alhora. Ells van ser els primers que van començar a parlar de fer un nou referèndum i van embolicar la troca. I sí, és el que sembla, els estic acusant a ells directament. Mentrestant els unionistes, espanyolistes, fatxes o antidemòcrates –triïn vostès mateixos el nom que més se’ls faci avinent, per a mi es tracta de simples sinònims–, van fer una campanya aprofitant tot el seu poder mediàtic per fer-nos creure que el resultat de les eleccions havia estat justament el contrari del que va ser. La rèplica de les forces que havien guanyat les eleccions va ser el silenci, i ja sabem que el qui calla consent.
Només puc afegir que no vaig votar la CUP perquè no entenc les polítiques trans i bi. Vaig votar Junts pel Sí perquè s’havien compromès a declarar la independència, no perquè m’organitzessin el conte de l’enfadós. Si acaben organitzant el referèndum aniré a votar, tot i que ja hi vaig anar el 9-N. Ara bé, aniré a votar al referèndum, però de cap de les maneres votaré en unes eleccions que tornin a ser autonòmiques. Encara més, crec que si els partits polítics, d’un sentit o de l’altre, tinguessin un mínim de dignitat, es dissoldrien tots automàticament una vegada declarada la independència, per constituir formacions noves que representin nous equilibris de forces per afrontar unes reptes polítics que seran molt diferents dels que han afrontat fins ara –força malament, tot s’ha de dir-.
Hi haurà qui em dirà que el 9-N no va tenir prou participació. En aquesta consulta també hi vaig participar com a interventor crec que va ser un procés completament net. Però a partir del moment que els vots i els recomptes van sortir del col·legi electoral ja no puc donar fe de res. El que sí que puc assegurar és que el meu col·legi era en una zona de Barcelona no especialment catalanista, i que en canvi hi va haver cues per votar des d’abans que obríssim fins que vam tancar. Altres persones que conec també van fer de voluntaris en altre col·legis electorals i van viure les mateixes escenes de cures i afluència massiva. Les persones que no hi van participar com a voluntaris van poder veure imatges de la participació massiva a través de la televisió i altres mitjans de comunicació, i van poder sentir les declaracions d’observadors internacionals que s’havien desplaçat al nostre país per seguir el procés en directe.
Només se m’acuden dues respostes al misteri de les cues i la baixa participació: o l’organització va ser deficient i hauríem necessitat cinc dies per poder votar tots, o les dades que es van donar no s’ajustaven a la veritat. En qualsevol dels dos casos, els responsables haurien de respondre públicament, i espero que així ho facin quan tinguem un sistema judicial propi i amb garanties, i no ens calgui estar pendents d’operacions Catalunya ni d’altres martingales messetàries. I ara que ja m’he desfogat, només em queda per dir-los: “Referèndum?: ni mai!!!”
