Ai el llenguatge! Em diuen que Salut ha incorporat als CAPs desenes de professionals de la psicologia i els ha anomenant “referents de benestar emocional”. Un referent potser algú que fa “referència a” o algú que “encarna uns valors dignes de ser imitats”. Espero pel bé dels professionals i de les expectatives generades que aquests referents ho siguin per la primera accepció, encara que els felicitaré i aplaudiré si a més son algú amb un enorme benestar emocional personal.
Fora ironies, i amb tot els respecte per aquesta nova figura, sí que hi veig una dificultat i fins i tot un perill en el llenguatge que fem servir per abordar el que hem definit com a “problema del malestar emocional”. Tal com hem fet amb tantes altres coses, anem generant figures i recursos per respondre a símptomes però sense abordar al final quines son les arrels d’aquest “malestar” que ens aclapara.
Està bé, contractarem desenes de bons professionals, i hi dedicarem milions d’euros, i ho anunciarem a tort i a dret perquè es vegi que el benestar de les persones ens preocupa. Però ningú posarà noms a les coses, i és que estem construint una societat en molts sentits emocionalment tocada però no per manca de “referents” (o també sí) sinó perquè hem destruït en nom del progrés i d’un cert orgull ignorant, coses que eren sagrades.
Hem posat en un altar valors (que ho són) però que necessiten d’altres de contrapès per no acabar desfent com un sucre elements bàsics que ens sostenen. Posaré només un exemple. Aquest desembre en la seva campanya de Nadal, la bona gent de Cristianisme i Justícia presentava un vídeo en el que es veia originalment una ferida que era recosida per unes mans mentre la veu en off reivindicava sí … la comunitat. I crec, sincerament que la cosa va per aquí. Segurament als CAPs dels nostres barris hem de posar referents de benestar emocional perquè ja no ens suportem gaire els uns als altres; perquè hi ha molta gent ferida per coses tan evidents com que els fills passen d’ells, a les feines els sotmeten a una pressió brutal o han perdut casa seva; o perquè en molts dels daltabaixos de la vida han perdut el sentit de viure, perquè el sentit de viure, senyores i senyors, no és pas una cosa tan evident.
Volem seguir vivint la vida igual que la vivim ara, però volem fer-ho amb benestar i les dues coses, a aquestes alçades no semblen del tot possibles. Potser hem de deixar de parlar tant de benestar i començar a parlar més de reconciliar-nos amb la realitat de la nostra finitud i de rebel·lar-nos contra tot allò que treu dignitat a la nostra vida. Reconciliar-nos amb la nostra humanitat i rebel·lar-nos contra la inhumanitat.
A la meva vida els referents de benestar emocionals curiosament han sigut aquelles persones que han sabut conjugar bé aquests dos elements: una humanitat viscuda a fons en la proximitat i en l’escalf de les relacions, i una rebel·lió sòlida i sostinguda contra la injustícia. Per mi aquests han estat els referents i la resta son pegats que posem a un dolor i un malestar que no farà sinó seguir creixent fins que acabi per tapar el mateix sol.
