“Aquest és l’únic dolor autèntic: la mort d’un fill. Tota la resta de sofriments només s’hi poden assemblar” escrivia Sandor Marai en una novel·la reeditada fa pocs anys. La veritat és que – i ara ho penso des de l’experiència de moltes famílies- no hi ha sofriment més profund que el de la mort d’un fill –o més d’un- per a una mare: ha de ser terrible, però no obstant superable des del mateix amor matern. Sembla que el dolor que una mare sent la mort d’un fill és un dolor del qual un potser ja no se’n pot refer mai més humanament parlant.
Hi ha també altres dolors que penetren l’ànima: Així Màrius Torres, el nostre gran poeta lleidatà, que visqué el dolor físic, familiar, patròtic i moral, durant els temps difícils de la guerra civil, expressà el seu sentiment en aquella coneguda poesia: “Dolç àngel de la Mort”: Dolç àngel de la Mort , si has de venir, més val que vinguis ara. / Ara no temo gens el teu bes glacial, / i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara de més enllà del gual. / Dels sofriments passats tinc l’ànima madura per ben morir. / Tot allò que he estimat únicament perdura / en el meu cor, com una despulla de l’ahir, / freda de tan pura. / Del llim d’aquesta terra amarada de plors / el meu anhel es desarrela./ Morir deu ser bell, com lliscar sense esforç / en una nau sense timó, ni rems, ni vela / ni llast de records. /I tot el meu futur està sembrat de sal ! / Tinc peresa de viure demà encara…/ Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, / el dolor que m’espera em fa mal…/ I gairebé donaria, per morir ara, / – morir per sempre – una ànima immortal”.
Precisament davant de tantes injustícies, dolors, mentides – de tant sofriment humà – el “dolç Àngel de la Mort” de Marius Torres és l’únic que ens pot alleujar o alleugerir el pes de la vida avançant aquella justícia a què es referia un escriptor clàssic: “Fiat iustitia et pereat mundus”, “que es faci la justícia i que s’enfonsi el món”, que Hegel després transformà en “Fiat iustitia ne pereat mundus”, “que es faci justícia perquè no s’enfonsi el món”. Tantes coses podrien acabar “in bellezza” -com diuen els italians- si ens prenguéssim amb més fortalesa i paciència aquesta curta vida.
Moltes vegades m’aturo considerant allò que diu l’Escriptura: “No hi ha bàlsam capaç d’amorosir les ferides incurables del meu cor”. De bàlsams per derrotar o pal·liar els patiments humans, n’hi ha; els hem de saber descobrir i aplicar quan sigui necessari. Ho dic pensant en la necessitat que té molta gent de consol, de compassió i en l’obligació que tots tenim de fer-los-hi costat en els moments difícils. Potser sí que podríem amorosir una mica més les ferides que deixen els dolors…No sé si totes podran cicatritzar com cal, però “saber endolcir el cor d’un malalt o ferit, d’un home trist, d’un desgraciat, és un gran do”.Tots hi podem fer més.
Continuarà…
