Sèneca escrigué: ”Dissortat aquell que s’inquieta sempre per l’esdevenidor”. Perquè també el pas dels anys ens poden inquietar amb l’obsessió malaltissa mirant cap el que ens pot succeir, cap tot allò que pot encara venir i aleshores pot sorgir el neguit o l’angoixa d’un present que ja està ple de pors i sofriments. Dissortats aquells que, en aitals moments, cauen en el derrotisme i pessimisme perquè se’ls entela l’alegria de viure. No s’adonen que la tristesa causat per aquest dolor anímic és dolenta per al cos i per a l’esperit. I penso que és molt positiva aquella sensibilitat que porta a compartir els sofriments morals dels altres.
Deia Fenélon: “Qui no sap patir no pot posseir un gran cor”, és a dir, no és capaç de ser misericordiós repartint consol a mans plenes. Alguns diuen que els ulls, a base de llàgrimes, del molt plor que vessem al llarg de la vida, acaben per assecar-se i asseca també el cor. Quan ja totes les llàgrimes queden exhaurides sembla que els sentiments no puguin aflorar a l’exterior. Tal vegada no sigui així de manera generalitzada en la pregonesa del cor humà. Sabem i veiem que l’home continua plorant el dolor aliè.
Digué Goethe en el seu escrit “Afinitats electives”: “L’amor és capaç de sofrir-ho tot. Sap transformar els dolors en obres d’art”. Per a molts, n’estic ben segur, el sofriment té un sentit amagat que s’aprofita per créixer en tots els vessants de la vida. Per a d’altres, com ja hem vist, tot és absurd i desesperant. Per això hi ha tant escepticisme; però la processó sempre continua, comunament, anant per dins. Ens trobarem sempre amb els estoics de torn en un aiguabarreig impressionant d’insensabilitat. Però estic convençut que el do de l’alegria, de la pau, de la misericòrdia i de la serenor pot anar guanyar terreny, malgrat totes les proves, contradiccions i maldecaps de la vida.
També es podria aplicar allò d’Ovidi Tr. 5,11,7): “Perfer et obdura, multo graviora tulisti”: “Aguanta i sigues fort, coses molt més greus has sofert”. Efectivament, tots, i no només aquell a qui van adreçades aquestes famoses paraules, en el curs la vida hem hagut d’aguantar pacientment i hem estat forts, perquè coses molt greus hem hagut de patir. A més a més, al final de la vida, la mort alliberadora té l’última paraula i un es troba amb la pau substancial i definitiva.
El que es més trist és el fet de “rondinar” des del descontent, de no saber superar-lo estimant més en moltes situacions i sofriments injustos. Si tot això no ho assumim com un element essencial de la condició humana no trobarem pas la felicitat en els possibles dolors, treballs i limitacions que comporta la vida. Tal vegada la trobaríem si tot ho acceptéssim més positivament, sense derivar-ho envers estoïcismes barats.
El feliç estat d’ànim -o “la joie de vivre”- ve descrit en unes pàgines d’Antoine Saint Exupéry:“Carta a un ostatge”: “Érem totalment en pau, immersos, lluny del desordre,en una civilització definitiva. Assaboríem una espècie d’estat perfecte, en què, acomplerts tots els desigs, ja no necessitàvem res per confiar-nos. Ens sentíem purs, dreturers, lluminosos i indulgents. No hauríem sabut dir quina veritat se’ns manifestava dintre de la seva evidència. Però el sentiment que ens dominava era ben bé el de certitud. Una certitud gairebé orgullosa…Tots estàvem d’acord. D’acord, en què?. En la significació de la vida? En la dolçor del dia?…Aquell acord era tan ple, tan sòlidament establert en la seva pregonesa, es referia a una mena de bíblia tan evident en la seva substància…que, de bona gana, hauríem acceptat fortificar aquella tenda per tal de resistir-hi qualsevol assetjament, i morir-hi per tal de salvar aquella substància”.
Així és la felicitat, la serenor fent realitat aquelles paraules bíbliques: “Jo els amansiré…, jo els ablaniré, jo sembraré, entre els homes, granes de dolcesa”. Com deia Joan Maragall, al·ludint a l’alegria de la dona que ha portat una vida al món des del dolor del part (Joan, 16, 21): “Heus aquí la més perfecta imatge del dolor eficaç perquè és vençut per l’amor. I d’aquí ve una misteriosa bellesa que haureu observat en el rostre de tota dona en camí de ser mare, com si suaument transparentés la llum de l’amor que crea a través dels sofriment i de la seva deformitat”.
