He de dir que un dels aspectes que em crida més l’atenció de la situació actual és la sensació de confusió sobre qui ha generat aquesta crisi, el que cal fer per a sortir-ne i la llarga durada de la situació. Es parla dels mercats, però no se sap ben bé qui hi ha al darrere. Al marge d’aquests conceptes abstractes caldria determinar quina responsabilitat tenen els bancs, la classe política o les forces econòmiques dominants. Ningú assumeix cap responsabilitat pública, com si es tingues que acceptar sense més, que cíclicament el capitalisme pateix crisis i ara estem enfonsats en una d’aquestes, com si fos un fenomen natural, o un fatalisme.
La precarització laboral sembla una de les solucions, tant al sector públic com al privat, perquè les càrregues de personal en les organitzacions son insostenibles. En una mena de malson es proposa treballar menys, o en el seu cas treballar en pitjors condicions per a possibilitar potser que hi hagi més gent que pugui fer-ho.
La crisi ha afectat al sistema bancari i a la reformulació de tot el sistema financer: fusió de caixes, problemes socials de les hipoteques impagades, dificultats per a donar crèdits per part dels bancs. Els bancs s’han hagut de replantejar la seva funció i els governs en ocasions no ha tingut més remei que ajudar-los amb diner públic per tenir liquiditat, i així possibilitar que puguin fer la seva funció d’intermediació en els negocis.
El dèficit públic esdevé insostenible i la urgència de sanejar les finances públiques es mostra com a objectiu prioritari de l’acció de govern. Com a conseqüència, la reducció del dèficit comporta disminuir inevitablement, retallar en diuen alguns, les funcions de l’estat. D’altra banda, el deute de les grans corporacions financeres i del mateix estat s’ha de finançar a uns tipus molt alts per la manca de confiança dels “mercats” (inversos, mercaders, financers).
El paradigma keynesià, de l’estat com a redistribuidor de la riquesa i com a promotor del desenvolupament econòmic d’un país ha arribat al final. L’estat ja no serà mai igual, i si les coses segueixen així, haurem de tenir clar no és que s’apliquin polítiques neoliberals sinó que la escassetat de recursos està replantejant allò què pot fer a partir d’ara l’estat (a banda de sanejar els deutes pendents immensos). Lògicament el malestar social es evident, però com dèiem abans, ens hauríem de preguntar qui (i quines polítiques i quins dirigents polítics i financers) ens han ficat en aquest laberint.
Si més no en els propers anys, l’economia occidental no podrà créixer a base d’impulsos públics, per la senzilla raó que els diners s’hauran de dedicar a reduir el dèficit acumulat i a pagar deutes. La necessitat de reduir els grans nivells d’endeutament a tota Europa i els compromisos propis de la zona euro ens aboca sense marge de maniobra a una disminució de les funcions socials de l’estat. La cultura del “gratis total” en la que han crescut les generacions posteriors als anys 60 del passat segle haurà de ser substituïda per noves maneres de fer, com ara el copagament o el pagament directe dels serveis, atès que una part important de les infraestructures encara no s’han pagat del tot i una part dels serveis públics arrosseguen uns deutes que ens porten a la ruïna.
Si entenem que els canvis esmentats no son conjunturals sinó que estan per a quedar-se, si adoptem postures responsables i no demagògiques – com alguns sectors pretesament d’esquerres que encara viuen de la ideologia/ demagògia i no pas en la realitat econòmica -, la conseqüència lògica per tal de sortir del forat és apel•lar a la responsabilitat social de la persona. Cal un canvi de paradigma, centrat en la persona i en el seu rol social, que ha d’afectar les corporacions públiques, les privades i els mateixos particulars.
Això és així perquè l’actual crisi econòmica, al meu parer, a banda dels problemes macroeconòmics mundials que han influït, ha estat motivada també per una crisi de valors humans, que ha afectat la forma de viure. L’emergència de nous valors (que son realment contravalors o vicis humans) en el context de la “societat liquida”, ha fet desenvolupar vicis com la cobdícia, la cultura del “pelotazo”, l’individualisme, el materialisme, el consumisme, l’egoisme, la deshumanització o la competitivitat sense ètica, aspectes que han repercutit en el teixit social, en la família, en les relacions econòmiques, en la feina, en l’obsessió per ser propietaris de pisos amb hipoteques, en definitiva, en tota la forma de vida de les darreres dècades.
Per això cal un “nou humanisme”, concepte que està en l’arrel de les propostes personalistes, i que ja va ser proposat després de l’hecatombe de la segona guerra mundial. Un existencialisme de base espiritual que ens ajudi en la tasca sempre pendent d’humanitzar la vida.
