No és pas veritat que a les eleccions de 1977 estiguéssin legalitzats tots els partits polítics. Abans de les eleccions de juny de 1977, que el regim ara vigent designa com a començament de la democràcia i celebra amb satisfacció, Esquerra Republicana de Catalunya no fou legalitzada, ni d’altres formacions com el comunistes de tradició trotskista o els sindicalistes de tradició anarquista. L’abraçada que posava a la venda el nou règim que es construïa, l’abraçada que valia com una gesta nacional espanyola ben orquestrada i magnificada fou l’abraçada entre Manuel Fraga i Santiago Carrillo amb el conseqüent enterrament de la bandera republicana i exaltació de la monarquia borbònica. Aquesta era la festa que es celebrava amb sonora propaganda des de TVE i la premsa vigilada. La festa es feia per tal de combatre altres realitats incomodes que foren combatudes amb duresa des de la força. La força sovint ben contundent que acompanya sempre els moviments amb que la família d’origen francès dels borbons ocupa el tron del dit Regne d’Espanya amb ajut de forces armades i sense cap suport popular explícit.
La fantasia del 1977 com una pacificació és una impostura. Reiterada pels actuals vociferants partidaris del regim de 1978 que denuncien sense treva els seus enemics com propaganda d’un règim. El que ara en diuen Regne d’Espanya , fill, net, o besnét- segons s’enumerin les mutacions- del Estado Español de Burgos és un règim. No saben fer cap més altra cosa que règims amb partidaris que es cobreixen sota el paraigües del règim i es reparteixes els fragments d’estat com a botí. Els partidaris denuncien, xerren, persegueixen, neutralitzen als seus oponents, als seus enemics. Els hi cal sempre l’anti-Espanya.
El règim de 1978 és derivat de la violència del juliol de 1936. Les realitats que són molestes no son mai reconegudes. Sovint lectures indigestes són més útils per a documentar-se que escoltar el munt de comentaristes repetidors sovint ben poc documentats que se’ns imposa en cada moment. En aquest sentit és una bona lectura les pàgines del recurs que Federico Trillo-Figueroa Martínez-Conde presenta al Tribunal Constitucional el 31 de juliol de 2006. Un fet ben extraordinari i anòmal que és a la base del divorci irreversible entre el règim del PP i la realitat de Catalunya. Hi ha en aquest recurs un principi al que convé està atents per tal d’entendre perquè la naturalesa del règim xoca frontalment amb la realitat catalana, es diu: “la autonomía de Cataluña, aunque pueda tener explicaciones históricas, no procede ni material ni formalmente de una fuente distinta de la Constitución”. Règim és la manera de regir alguna cosa. Si la manera de regir és anterior a la realitat regida no hi ha cap reconeixement de res existent i no és pas possible parlar de federalisme de cap classe. Els que es federen existeixen abans de fer-ho. Els catalans de tota mena ja hem perdut moltes vegades molt de temps i molta paciència intentant fer més decents alguns règims espanyols. Ara volem viure per tal de treballar en favor de la nostra realitat des de la nostra sobirania. Nosaltres ja no ens volem pas distreure més en cap altra regeneració.
