Dissabte. 17 de gener. Canal 33. Ciutat morta.
Asseguda al sofà i en un immens silenci, em vaig posar a mirar el documental sobre els fets que van passar el 4 de febrer del 2006 en un local okupa del barri de la Ribera de Barcelona. Només portava deu minuts del famós documental i el meu cos ja estava ple de calfreds. Era com si estigués veient un horror, una pel·lícula i impossible que fos basada en fets reals. Aquests fets van passar el 2006 i és com si tothom se n’hagués assabentat ara. Com si aquest espai de temps no hagués existit. Quants casos com el de Ciutat Morta no han sortit a la llum perquè no s’han investigat prou o no s’han atrevit a buscar i explicar la veritat?
Hi ha molt pocs documentals que hagin tingut tan ressò i hagin aixecat tanta polseguera com el de Ciutat Morta, fins al punt de que alguns polítics s’han vist obligats a parlar-ne. Amb la boca petita, això sí. Els mateixos partits polítics que ara demanen que es reobri aquest cas, fa nou anys no els va sentir ni l’apuntador. En el seu moment, no es van moure ni un centímetre de la cadira ni els va preocupar el més mínim l’infern per el que va passar –i està passant- la família de Patricia Heras. No els va interessar i ara, surten a la palestra, intentant excusar-se amb arguments la mar de pobres. Com si això ho pogués justificar tot. Suposo que no us pensareu que és una casualitat que ara es facin els preocupats quan al cap del carrer els esperen unes eleccions, oi? Fora caretes.
La mateixa setmana en què les famílies afectades demanaven un sentit de justícia que molt em temo que no arribarà, sortia la notícia de que Luis Bárcenas sortiria de la presó gràcies a una fiança de 200.000 euros. Mentre a uns se’ls jutja i tortura de manera totalment injusta i només per la seva aparença física, altres paguen una fiança l’import de la qual és una dècima part del que van robar. Amb total impunitat.
Tornant al documental, és un orgull saber que aquest documental ha sortit a la llum gràcies a uns periodistes que s’han deixat la pell per buscar la veritat i reivindicar-la per fer-ne un bon debat. Poc els ha importat saber que, per alguns indesitjables, ara ells són els culpables. Chapeau. Però també és cert que tots sabem que aquest cas no es reobrirà. Aquest documental serveix perquè tots siguem conscients en quina mena de món vivim i quina és la crua realitat que es viu al carrer però, potser, per res més.
Sabent a ciència certa que és increïble tot el que ha passat amb els detinguts sent totalment innocents, hi ha moltes coses que no s’han dit o que potser no s’han volgut explicar. A vegades obviem que en tota aquesta història hi ha un policia mort i que el més correcte, si confies plenament en la teva veritat, no és trepitjar platós de televisió i sí que ho és plantar-se a fiscalia.
El Ciutat Morta és de tots. Però també és teu, Patricia.
