Nit històrica ahir a l’Estadi,d’aquelles que passaran a la història del futbol i del Barça, de les que explicarem als nostres néts quan parlem del que és el millor equip de la història del futbol. A aquest equip dels Xavi, Iniesta, Messi, Valdés, Busquets, Piqué… els hi faltava una remuntada i, carai!, quina remuntada.
Sortia el Barça amb dos canvis respecte l’alineació que ens aventuràvem a definir el dia abans, però amb l’esquema tàctic que endevinàvem: Valdés; Macherano, Piqué, Alba; Busquets, Xavi, Iniesta, Messi; Alves, Villa, Pedro.
Les claus de la victòria:
Pressió. Enorme pressió dels jugadors blaugranes quan el Milà tenia la pilota, mossegant al defenses italians com feia temps que no veiem: Línia defensiva al mig cercle de camp contrari, línia de tres atacants perseguint com llops afamats els rivals i la pilota, i la línia de migcampistes empesa per la línia defensiva i la gana dels de davant, se sumava a la pressió d’una manera brillant. En aquest apartat destaquen tots els jugadors, tots, però menció especial a Pedro (és l’home que pressiona amb més intensitat de tot l’equip) i Iniesta. Degut a la intensitat proposada pels blaugranes el desgast físic fou notable, de fet, la pressió alta va durar fins el minut 25 aproximadament de partit. A partir d’aquest moment no es va pressionar tan a dalt i el Milà va tenir més la pilota.
Busquets. De fet BUSQUETS, incommensurable, excels i tots els bons adjectius que vostès vulguin. Lliçó de col·locació dins el terreny de joc tant en situació defensiva com ofensiva i traient la pilota des del darrera, sobretot en les passades verticals cap a Messi, que trencaven tota una línea sencera del Milà. Brutal, el de Badia.
Villa. L’asturià ha de ser clau en aquest equip i, és clar, en tot el que resta de temporada. Ahir va fixar molt bé els centrals, va realitzar un treball tàctic molt destacable, va pressionar fins on va poder i va córrer fins i tot quan ja no podia més. Ja destacàvem ahir que havia de jugar per davant d’Alexis per experiència en partits d’aquest estil i per efectivitat golejadora. Com sempre, la bona feina té recompensa, i ahir el ‘Guaje’ la va tenir transformant el tercer gol. S’ho mereix.
Iniesta. Don Andrés. Partidàs, en tots els sentits. Va començar errant dues passades però de seguida va agafar el to. Excel·lent repartint joc, conduint, driblant i pressionant al rival. Juntament amb Xavi van treure l’esmòquing de gala i la batuta per dirigir l’orquestra en les grans nits, i es van posar a escollir de manera molt encertada el ritme apropiat per cada moment del partit.
Messi. És el millor del món, encara que sovint es qüestioni des de la Meseta, i com fan els millors, sempre apareix en les situacions especials i ahir no va faltar a la cita. Intel·ligent com mai, va saber escollir el moviment que tocava en cada moment, apareixent per davant i per darrera d’Ambrosini, rebent de cara a porteria gràcies a les despenjades de Villa, caient a banda quan el Milà unia excessivament les dues línies de quatre, i liderant la remuntada amb dos gols, el primer d’un valor enorme, donat que al minut 5, en el que era el primer xut del Barça, tothom va creure una mica més en la remuntada.
Mascherano. Malament en l’ocasió més clara del Milà però brutal durant tot el partit, donant lliçons d’anticipació dignes de recopilar en un vídeo i ensenyar a les escoles de futbol. No està fent la seva millor temporada però, l’ex-capità d’argentina, el Jefecito, tàcticament és fenomenal i ahir ho va tornar a demostrar.
La Verge. Serveix en llarg Abbiati, Mascherano se la menja en el bot, Niang es planta sol davant de Valdés, xuta, supera el porter i la pilota s’estavella contra el pal i surt rebotada cap a fora. En la següent jugada Messi fa el 2-0. Ahir, la Verge, va aparèixer al Camp Nou per ajudar als locals.
Afició. Dissabte la pancarta que comptava amb el suport explícit de la junta de Sandro Rosell deia ‘Cementiri blaugrana. Gràcies a tots’. Doncs ahir es va demostrar que ni grades joves, ni grades d’animació ni res. L’afició blaugrana és especial, potser a vegades no anima durant tot el partit, però sap quan la necessita l’equip i no falla mai. Que no se’ns enganyi i es jugui amb la grada d’animació, ahir va quedar demostrat que sense violents i #noismoltmacus l’afició blaugrana sap animar.
Equip tècnic. Si bé alguns esperàvem alguna revolució més en l’onze inicial, es va demostrar que van fer els ajustaments adequats per tal de guanyar. Un detall: Marca Messi el 2 a 0, Roura crida Alves i li diu que l’equip passa a jugar amb defensa de quatre. Gran reacció per intentar mantenir la porteria a zero en els cinc minuts que restaven per acabar la primera part. Canvis encertats: Villa estava fós i amb el Milà amb la defensa avançada Alexis podia tenir bones oportunitats buscant pilotes a l’espai. En va tenir un parell a l’espai, la resta, les que li van venir al peu, van ser un calvari per ell, deixant demostrat que ara per ara no pot rebre al peu i que si hi rep a de ser perquè acabi la jugada. Adriano per Pedro també molt encertat, el brasiler va aportar la pressió que ja no podia oferir el canari i degut al seu perfil més defensiu que el de Pedro va poder ajudar molt bé a Jordi Alba en les últimes jugades d’atac de l’equip italià.
Ahir moltes persones van tornar a creure, ahir moltes persones van tornar a confiar en les possibilitats de guanyar la Lliga de Campions, ahir a Madrid, a Europa, al món, van tornar a veure que ni final de cicles ni històries rares, el millor equip de la història del futbol ha tornat de les vacances, avui tots tornen a témer el Barça, avui els nens petits ( aquells que no recorden un Barça lamentable caient una vegada rere l’altre a Europa i per tant no estan acostumats a veure un Barça perdedor, quasi mediocre) recuperen la il·lusió i van al col·legi amb la samarreta del Barça, avui molts creiem més que mai, que amb aquest equip tot està per fer i tot és possible.
