El cartipàs ja està aprovat i l’alcaldessa de Rubí, Mònica Querol, serà la diputada assignada a cultura a la Diputació de Barcelona (Diba). Em pregunto què va passar per la barretina a CiU en el moment de decidir que deixaven cultura de la Diba en mans del PP. Mentre feia aquesta reflexió a un amic, ell, em va dir que portàvem més de 30 anys que aquest àmbit estava governat per socialistes i que no havia mort (l’últim diputat havia sigut José Manuel González Labrador). Arribats a aquest punt haig de confessar que tinc certa tendència a la tragèdia grega i, durant la conversa, vaig afirmar categòricament que la cultura moriria si la deixaven en mans del PP.
És cert que entre el PP i el PSOE no hi ha diferències en el fons pel que fa a l’estratègia anticatalanista (en la forma sí). Però també ho és que CiU podia haver mostrat més sentit de país i més responsabilitat i no deixar cultura en mans del PP. Assumir-la ells ja que per primer cop han aconseguit la presidència de la Diba. És a dir, com a país podíem haver fet un pas endavant enlloc de fer-lo cap al costat.
Per conèixer una mica més la persona que prendrà decisions sobre la xarxa de biblioteques municipals i sobre molts altres àmbits, els proposo fer una ullada per la xarxa (no la de biblioteques, per la d’Internet). Estem parlant d’una persona que en el seu bloc, estimo Rubí, va publicar-hi aquest post arran del cap de setmana del 10-11 de juliol del 2010. El 10 de juliol més d’un milió i mig de persones ens manifestàvem per reclamar el dret a decidir de la nostra nació i el dia següent la selecció espanyola guanyava el seu primer mundial. Aquell cap de setmana estrambòtic on, de nou, assistíem a un espectacle que ja fou comentat per Joan Sales quan va dir “Catalunya només és catalana a mitges, com si fos hemiplègica” en el prefaci de l’edició facsímil dels Quaderns de l’Exili, al 1982.
Estem parlant d’una Catalunya que ha estat dividida i ridiculitzada moltes vegades però que a principis de Segle XX estava desacomplexada i en matèries com per exemple el periodisme es tutejava amb Europa, emprant un periodisme modern i àgil que relatava una societat en transformació constant. Si no em creuen facin una ullada a la col·lecció “Abans d’ara” de l’editorial Acontravent. A través d’aquest viatge o d’altres com el que va a la Catalunya impossible (Quim Torra) descobriran allò que érem i que hauríem pogut ser si no ens haguessin intentar aniquilar tantes vegades.
Tornant al cas que ens ocupa, quan aquesta senyora està reivindicant poder-se sentir catalana i espanyola està aplicant l’estratègia que el PP empra quan reclama el bilingüisme arreu dels Països Catalans. Aquella estratègia, que és d’un cinisme que fa esgarrifar, a través de la qual reclamen una convivència fictícia entre dues realitats al meu entendre contraposades (pel simple fet que si Espanya no ens reconeix no ens tractaran mai d’igual a igual). Que no ens enganyin, ja que el que realment volen és anorrear la llengua catalana d’una banda (así nos entendemos todos) i anihilar la identitat catalana de l’altra. Jo em pregunto, com és que si se sent tan catalana com espanyola va anar a la celebració diumenge i no va venir a la manifestació dissabte. O per què els polítics del PP no vénen mai als actes d’Òmnium, entitat que defensa la Llengua, la Cultura i el País? O altres activitats de caire cultural-catalanista?
Aquesta senyora és totalment lliure de pensar el que vulgui i defensar la identitat que li sembli, no seré pas jo qui intentaré convèncer ningú sobre la seva identitat. La meva reflexió va més enllà d’aquesta candidata en concret i gira al voltant de si, des de CiU, no es podia haver actuat amb més sentit de país i assumir ells mateixos cultura a la Diba.
Jo era a l’escenari de l’Auditori el dia 11 de juliol de 2011, quan es commemoraven els 50 anys d’Òmnium Cultural, i vaig veure com alguns alts càrrecs de CiU se sentien molt còmodes amb el manifest de la Presidenta Muriel Casals a través del qual es va fer un pas endavant i es deia que per fer avançar el país necessitem independència cultural, independència fiscal i ple exercici del dret a decidir del nostre país. Crec que la societat catalana, a través de la manifestació del 10-J i de la participació massiva en les consultes per la independència, ja ha manifestat clarament quin tipus de cultura vol que es fomenti. Per què doncs relegar aquest àmbit al PP com si fos un fill bord?
Em sap greu senyors però jo davant dels esdeveniments i veient el que ha passat a les Illes i al País Valencià no em puc mostrar gaire optimista. És cert que com he dit abans, tampoc fem un pas enrere, sinó al costat. Però hem de ser conscients que hem desaprofitat una bona oportunitat.
