La realitat política mostra que, per sobre de les forces polítiques (partits, moviments, plataformes) el fonamental és l’actitud individual de les persones. I d’aquestes hi ha de bones, mediocres o dolentes a tot arreu. I sempre són pocs els disposats a gaire renúncies.
Estem vivint moments que exigeixen mobilització social, a l’hora que instruments adequats per canalitzar en positiu la indignació i la resposta necessària. Cal agitar consciències, fer evidents les denúncies que calguin i criticar els escandalosos dèficits socials i polítics. Però hem d’evitar que qui suri sigui el populisme, el de baix i el de dalt. El vot de protesta i de càstig merescut a la majoria de les forces polítiques tradicionals pot tranquil·litzar la consciència individual i ajudar a centrifugar responsabilitats però per si sol no ens portarà un país millor.
Per això les forces polítiques amb representació parlamentària tenen la última oportunitat per afrontar canvis en la llei electoral (a favor de llistes obertes, limitació de mandats, fiançament transparent) i en els mecanismes de control dels poders públics (amb una justícia realment independent i eficaç). Ara cal més generositat de persones i partits que mai, encara que impliqui la renúncia i retirada de molts d’ells.
Sense apartar la mirada en els que tenen responsabilitats polítiques, econòmiques i informatives, com a principals responsables de redreçar la situació, caldria però que també ens interpel·léssim directament cada un de nosaltres. Que ens preguntéssim a què estem disposats a renunciar. Que fem per tenir un país millor. Si volem que quelcom important canviï, és important que comencem a canviar nosaltres. Amb actituds individuals acompanyades de valors poc de moda com l’austeritat, l’estalvi, el sacrifici, la formació, el treball, la família, el consum responsable. I això depèn de cadascú, no de qui ens governa. Neutralitzar un salvatge capitalisme financer només es fa deixant de posar el diner com a principal i quasi exclusiu objectiu a assolir, quina exhibició, en diferents formes, és el fals senyal identificatiu de l’èxit personal i social.
Això no és gens agraït de sentir però és imprescindible la suma de coherències individuals perquè els canvis prosperin. No creix l’arbre ni floreix la flor en terra eixuta. Caldria cridar a les persones a fer-se la coneguda pregunta: no miris que pot fer el país per tu sinó què pots fer tu pel teu país. La transformació d’un país comença per cada un de nosaltres. També amb referents públics que en siguin exemples, tant necessaris ara per ara, i que ens donin confiança en un futur millor.
