Estimat senyor de Pinós,
He llegit amb plaer i emoció la vostra darrere carta. “Quan la mort es precipita sobre l’home, la part mortal s’extingeix” deia Plató. I a partir d’aquí que cadascú continuï la frase. La vostra resistència em reconforta, el vostre ànim m’indueix a continuar aquestes cartes. Reprenc el nostre intercanvi epistolar, doncs.
Dimarts passat vaig acompanyar Albert Manent a Sabadell, a una presentació del seu darrer llibre. Havia organitzat l’acte en Pep Martín Berbois (pronunciïs a elecció del lector), jove historiador, infatigable lector, sabadallenc de segona generació però més arrelat a la seva ciutat que moltes famílies de sempre per les quals Sabadell només és ja una estació dels ferrocarrils de Sarrià.
Una de les paraules que més m’agraden és “continuïtat”, tan vagament present a la nostra cultura. Apareixem i desapareixem amb una facilitat que fa por. Res no perdura. Tot se’n va avall en un moment o altre. Per això sóc conservador, perquè em sembla l’actitud més progressista que es pot tenir a Catalunya. Per això va agradar-me lligar en aquell acte la vellesa de Manent amb la joventut de Martín, la cadena que lliga una cultura.
Uns dies abans, rellegint Pla, vaig trobar-me la cita següent: “Quan hom es dedica a publicar papers impresos radicats en una geografia i en un país determinat, s’han de realitzar els esforços més grans per donar a conèixer l’àrea d’arrelament. El filòleg Joan Coromines em digué una vegada que l’esforç que ha fet aquest país per donar-se una personalitat ha estat immens, indescriptible. Em sembla que l’afirmació és certa. I això és el que haurien de fer els papers impresos que veuen la llum aquí, obligació tant més urgent que, havent-se produït el tall de la guerra civil i les seves inevitables conseqüències, la nova generació quedà desconcertada i arribà a una total ignorància de la seva mateixa tradició. La situació es corregirà, però es corregirà amb el temps perquè ha estat un ferment de contradiccions confuses i inextricables. Atès el rerefons provincià del país, la situació és molt semblant a la dels països africans de colonització francesa, en les quals els professors (naturalment francesos) auguraven als negrets que els seus vertaders poetes nacionals eren Cornielle i Racine” (Josep Pla, Un conegut: Ramon Casas, El passat imperfecte, OC 33)
Ja veieu, obsessionat i donant voltes a la idea de la nostra ignorància en la tradició i la història.
Només va faltar-me que al Centre Cultural Pere Quart em presentessin en Lluís Subirana, probablement l’expert català més important sobre la dansa dels catalans, i que ha publicat un número molt important de llibres sobre la sardana, que durant aquesta setmana he rellegit a la Biblioteca de Catalunya: “Catalanisme i sardanisme”, Compendi bàsic de la pràctica sardanista”, “Els poetes de la sardana”, etc..
Hi ha una anècdota força coneguda arran d’una de les visites que Stravinsky va fer a Barcelona (al llarg de la seva vida en va fer sis). Acabat un concert que va donar al Palau van portar-lo a l’Ateneu. Jeroni Moragas va descriure l’escena: “ A Barcelona ha trobat una cosa nova: la sardana (…) L’Ateneu Barcelonès li ha dedicat una audició de sardanes (…] i el colós de la música queda encisat de la nostra música, dels nostres instruments. A través del monocle, el seu ull escrutava els moviments de la cobla; la seva oïda, per on havien passat tots els sons. escoltava atenta aquella sonoritat nova. i de tant en tant feia una exclamació de sorpresa; ho trobava
esplèndid. Mirà els instruments i volgué saber-ne el perquè de cada cosa. Pep Ventura, amb el Per tu ploro i el Toc d’oració, el commovia per la senzillesa de la melodia, i el Serra amunt d’en Morera la trobà admirable. Després de sentir el Juny ha demanat: “Més Garreta!”, I’espontaneïtat d’aquesta sardana l’encisava, la seva tècnica el sorprenia. Ha entès perfectament el ritme de la sardana, la instrumentació de la cobla, i el sentit de la nostra dansa. Entre els elogis, ha dit la cosa millor: “Quan sigui a París, envieu-me unes quantes sardanes que les vull estudiar; envieu-me, també, unes quantes melodies populars; després, jo us enviaré una sardana meva.. I la llàstima és que -tot i que sembla que va fer-ne alguns esborranys fragmentaris- no arribés a realitzar el projecte anunciat en uns moments d’entusiasme i d’eufòria”.
Mireu, Pinós, més enllà de desesperar-nos perquè Stravinsky no escrivís la sardana, la màgia d’aquest fragment i d’aquesta anècdota és que davant la sovintejada actitud de menyspreu que alguns catalans tenen davant les seves pròpies tradicions, el músic més avantguardista i trencador del moment es rendia a la bellesa de la nostra dansa. Seria sarcàstic si no fos patètic.
I això us volia comentar avui, continuïtat i tradició, amic meu, l’única manera de sortir del provincialisme i d’aspirar a ser, realment, cosmopolites.
Abraçades
Quim
