Arran de l’article que heu penjat a la xarxa us vull fer arribar el que en penso i que m’agradaria que us arribés i arribés a tots els Laportistes convençuts. Personalment, li desitjo al Sr. Laporta i qui els voti tota la sort del món. Si cregués que podrien treure la majoria absoluta, no els la desitjaria. A Lituània hi va haver un nacionalista que en va proclamar la independència, es deia Vitautas Landsbergis. Ja no se n’ha cantat ni gall ni gallina. Del procés cap a la independència, allò que més m’interessa, és el dia de després, no el dia d’abans. El (els) dies d’abans per moltes dificultats que es donin, tot és eufòria, tot és rauxa, tot és superar dificultats. I l’objectiu, tant esperat, fa superar dificultats, amoroseix diferències, estimula voluntats. Un cop arribats a l’objectiu, tot es farà difícil, tot serà muntanya amunt. Ara tot es pinta de color de rosa. M’està bé. Però jo ja he superat la infantesa, i doncs, tinc l’ obligació de rascar la pintura rosa i trobar què hi ha -què hi haurà- a sota. Haig de pensar en:
Errors actuals:
Si preveuen que ERC s’enfonsa, on aniran els vots que marxen? Per què no miren de captar-los, en lloc de concentrar tota la càrrega contra CiU?
Per què ha de ser dolenta una majoria absoluta de CIU amb el programa que porta, i atesa la realitat d’avui? Avui, l’independentisme, havent crescut, no supera el terç i una mica més. És ja molt segur que no arriba al 50% Tenim per tant un poble dividit –en la millor de les hipòtesis- per meitats. Ens agrada el que està passant al País Basc amb la divisió de basquistes i espanyolistes, amb la possibilitat de consolidar aquests dos blocs, també a Catalunya? Si jo vull la independència, la voldré sense possibilitat de retorn.
La realitat post-independència, si es proclamava ara, seria:
1er.- Dificultats d’entesa entre el propi equip que l’haurà aconseguida. La paraula dificultats, és un eufemisme. No tothom serà el Laporta ni l’Strubell. Els aprofitats i els ambiciosos es fiquen a tot arreu. I l’equip del Laporta és petitíssim avui. Tot i així, dos petits grups, acabats de néixer, no s’han pogut posar d’acord. Hi ha molta gent que diu que està a favor de la independència; està disposat a sacrificar alguna cosa per consolidar-la? Seran molts, masses, els qui estant-ne a favor, a la primera dificultat que trobaran, miraran enrera buscant el camí de retorn.
2on.- La hipòtesi que l’Estat Espanyol -tot i que jo penso que ja dóna per descomptada la independència de Catalunya- no mourà un dit, és innocència pura. Qui ha calibrat les conseqüències que això pot tenir en un estat independent acabat de proclamar, i en un país dividit, i en el moment més feble? . Les independències que s’han aconseguit i que s’estan consolidant, ho fan sota el paraigua de la UE. El tindrem aquest paraigua? Ara?
3er.- Està molt bé ser valent. La valentia basada en els fets personals, i en els èxits aconseguits és certament una qualitat desitjable a tot líder, sigui d’empresa, de negoci, o de partit. Però també és necessari que es calibrin bé les possibilitats d’èxit i els pros i contres. Arrossegar la gent al fracàs és un gest molt català, que com diu Vicenç Vives, la rauxa ens ha portat a aixecar moltes banderes per després fer-ne parracs. El fracàs polític des de Ferran II cap aquí, és un fet tan habitual i tan nostrat, que fins i tot els commemorem com a fets nacionals.
4rt.- Per funcionar correctament, una democràcia necessita les tres potes (legislatiu, executiu i judicial). Com tenim aquesta tercera pota, que no s’improvisa en quatre dies i que és imprescindible? Els jutges que avui tenim són majoritàriament forans, i encara molts enganxats al franquisme sociològic.
5è.- Si aconseguim la independència necessitarem una forta disciplina popular, d’acceptació de lideratges. Quina és la situació de la nostra gent, avui? Quin és l’exemple que els donem? Si no són capaços de posar-se d’acord ni el Reagrupament amb els de Solidaritat! Som tan purs, tots, tots que les més petites diferències són generadores de tensions i de separacions. Fins que no siguem capaços de posar-nos d’acord com fan el PP i el PSOE en les coses vitals, Catalunya com a país independent, tindrà els dies comptats.
6è.- Si ens declarem independents d’Espanya, com quedaran els Països Catalans? Què li direm a l’Eliseu Climent: bon vent i barca nova?
7è.- S’han fet molts números, i ben fets. Tan ben fets, que ja comencem a repartir-nos la llet abans de tenir la vaca. Què faran les multinacionals fins i tot abans de declarar-nos independents? Marxaran com rates de les sentines quan s’ensumen que el barco se’ls enfonsa? Algú ha fet algun estudi d’això? O donem per fet que els seus gerents vindran a cantar els himnes al carrer perquè els grans fotògrafs puguin fer instantànies per la posteritat.
8è.- El propi caràcter nostre, amb tants anys, segles de no governar, avesats només a la protesta, donats a la rebel·lia, ens mena a una tendència iconoclasta que es revela en els petits
(per mi grans) detalls. A la manifestació del 10 de juliol, no hi va haver manera humana de reconduir-la. Per manca d’organització, segur. Però vistos els problemes, quan pels altaveus es donaven consignes, la gent, -i dic molt conscientment, la gent- esbroncava qui donava les instruccions per deixar passar el cap de la manifestació. I ningú no es movia de lloc.
Aquests punts no són fets amb ànim exhaustiu. Podria continuar. Aquesta situació a mi em sona al crit de l’ ARA O MAI. Jo prefereixo. ARA ÉS EL MOMENT.
Anem pel cantó positiu. Què faria jo, si de mi depengués?
Pel que fa a la política, jo aniria per fases i mirant de trepitjar fort.
Pel que fa a les relacions amb Espanya:
1er.- El que més ens urgeix són els diners. Per tant, Concert Econòmic Solidari. Limitar la solidaritat amb calendari.
2on.- Un cop desmamats, els espanyols de peu pla, ja no ens miraran de la mateixa manera. Tenen més infraestructures que nosaltres. Poden viure uns quants anys sense mirar Catalunya. En aquesta situació, l’objectiu hauria de ser l’Estat Autonòmic asimètric: Dret a la diferència per a les nacionalitats. Nacionalitats i Regions, ho diu la 1ª Constitució.
3er.- Estat Confederat
4rt. En els primers 4 anys, Concert Econòmic Solidari. En els segons 4 anys, arribar a l’Estat Confederat.
5è.- Proclamar la independència, si això no és possible però carregant-nos tant de raó que no calgui fer-ne apologia.
Mentrestant, pel que fa a l’interior:
– Aprofitar aquests anys per desenvolupar un programa prioritari de promoció de la nostra cultura (Entesa en un sentit ampli : cultura, ensenyament, universitats, recerca, etc.) Es tracta de fer conèixer a totes les persones que viuen a Catalunya la nostra realitat nacional, fent-t’ho amb el suport de tantes persones que estimen el país.
– Col·laborar, en condicions d’ igualtat i sota demanda, amb els territoris dels altres països catalans per tal de poder ajudar-los a millorar la seva situació pel què fa als temes de llengua i cultura comunes.
– Buscar la col·laboració d’altres grups independentistes que tinguin sentit d’Estat i que vulguin col·laborar a incrementar de forma seriosa els partidaris de la independència.
Amb tota la cordialitat, emperò,
Josep Mª Puig i Puigdomènech
