Dijous
No vaig assistir al Concert commemoratiu del centenari d’Espriu, però sí que el vaig seguir més tard per televisió. Per molts anys i enhorabona exactament a tothom que hi participà i el féu possible. I no oblido l’escenografia màgica del convilatà Lluís Danés, punt de referència. Ni la direcció musical. Ni l’entorn escollit. Ni l’actitud de músics i artistes. Ni la del públic. M’agradà també el record de Rosselló-Pòrcel que interpretà des del fons del cor Maria del Mar. Tempestat de Flama. Imitació del foc. Sonet. Inici de Campana. 2013, centenari i record personal també de l’existència de Joan Teixidor i Comes, i de Joaquim Amat-Piniella. KLReich, que algun curs, pocs, massa pocs, ha estat lectura al batxillerat, supervivent de camp de concentració. Acabà molt tard la vetllada d’ahir després de la televisió. I no sé si, després de tot, gosarem trobar Espriu, no ho sé. “Deixo fora un vell abric, l’esperança, / i m’endinso pel camí dels ulls, / pel buit esglai on sento, / enllà, el meu Déu, sempre enllà de falsos / profetes i de rares culpes / i del vell neci emmalaltit per versos / disciplinats, com aquests d’ara, amb pintes / de fosques marques que l’alè dels crítics / un dia aclarirà per a la meva vergonya. / Sí, em pots trobar, si goses”.
Divendres
El carnatge es refereix a tota mena de carn i, sobretot, a la que destrossen les bèsties de presa. Carnatge és el que em sembla que oferiren ahir, i en portada com si no hi hagués cap cosa més important, tant l’Avui com l’Ara. ¿De veritat que allò que digui o deixi de dir Guardiola ha de ser notícia de primera pàgina? Mai no m’ha agradat la junta actual del Barça, mai. Ni tampoc res de tot allò que li ha donat suport. No som bèsties de presa, senyors. I ja en tenim prou amb la vergonya que suposen l’Sport i el Mundo Deportivo, grups Zeta i Godó. I aquest Canut i tots els altres del mateix pelatge. Em sembla de premsa groga haver disposat d’aquests espais de primera pàgina per a un tal afer. Aspirem a una cosa ben diferent de tot això. I el que ens falta és molt més coratge, molta més unitat i molta més estratègia, sí. I també que el Barça deixi de ser més un club malgrat haver estat fins ara, segurament, la marca més sòlida del país. No anem enlloc perdent el temps discutint si Guardiola té raó o no. Jo bé voldria que la tingués, d’altra banda. Però això darrer, naturalment, no té cap importància.
Diumenge
Urgència del refugi. Temps en què tot són terrasses per seure-hi a la fresca, representa. Sinó que no hi ha tal fresca. El brogit del que en diuen música i la cridòria general s’emporten la fresca. I la suor i la humitat dels cossos propers, potser massa propers. Fàstic de les terrasses invasores. I de tanta guingueta arran de mar. Urgència del refugi. De l’interior dels bars i de l’aire condicionat. O el retir de casa teva. Potser no que la literatura no et permet caminar, però sí que et permet respirar. ¿Per a què serveix la Literatura? Per a res, no serveix per a res. Tan sols per respirar. I la companyia d’aquests homes, i algunes dones també, la funció dels quals consisteix a veure i a fer-te veure allò que no ets capaç de percebre de forma natural. Sí, els artistes, que et mostren allò que ja era dintre teu, però que ignoraves perquè et faltaven les paraules. Les paraules com a remei. El mot just del silenci, el mot a penes murmurat. I l’horror, en canvi, de tot allò que arriba de Pamplona aquests dies de tanta merda i de tanta ignomínia.
14 de juliol. Sembla que França tampoc no ens vol. Res de nou. Cap sorpresa.
Dilluns
Sí, Rajoy, d’acord. Rajoy i tots els altres malefactors que l’envolten i el protegeixen. El que passa és que tot això ho sento com una cosa més aviat distant. No vull pas dir exactament que no m’afecti, però em sembla que hi ha qüestions més urgents, properes i importants. Rajoy no és el meu president i el govern que presideix és un govern en el qual no em reconec. Espanya és una anomalia i ara no toquen vores i ara és el moment. No dic que no calgui sortir, cada dia, i alçar la veu davant mateix de la Delegació del govern d’Espanya per fer fora la màfia, molt bé. Ja dic, però, que no em sembla això el més important. Després de Rajoy n’hi posaran un altre que serà exactament igual d’espanyol, o pitjor. El que vull dir és que ahir mateix, per exemple, 3 pilots catalans guanyaren a Sachsenring. Moto 2, Moto 3 i Moto GP. Tots 3 a la part més alta del pòdium. I no cal recordar quines foren les notes de l’himne que hagueren d’escoltar ni quina la bandera que onejà.
Dimarts
Resulta tot tan estrambòtic que arriba un moment que ja no saps què dir ni què pensar. Mandra de noticiaris i mandra de rodes de premsa. Tanta comèdia. La contrapartida és refugiar-se en la quietud de la lectura i sentir aleshores que el temps et pertany, que el text literari et parla de tu i dels altres, provoca compassió i t’allibera de la forma convencional de considerar la vida, la teva i la dels altres, i destrueix la bona consciència i la mala fe. Clear your Mind of Cant, deia Samuel Johnson. Neteja’t de tota hipocresia. I de tanta mentida. És que si no, és clar, no puc evitar de cap manera referir-me al lamentable Trias d’ahir oferint de sumar-se a la suposada moció de censura dels partits de l’oposició espanyola a canvi que permetin, o que tolerin, la consulta que nosaltres pretenem (sic). Sí, lamentable aquell rostre que parlava sense creure’s res del que deia ni ell mateix. Trias, l’ala esquerra socialdemòcrata de CiU. ¿Havia de ser justament ell que sortís a fer el ridícul d’aquella manera tan espantosa? El país com a moneda de canvi, aquesta trafica indigna. Trista figura i trista imatge de Trias.
