El polític perfecte és elegant, amb impecable imatge, va enfundat en vestits i sabates de luxe. Llegeix molts llibres, parla al menys tres idiomes, és cosmopolita, té amics per tot arreu, fins i tot al seu partit; toca algún instrument, suma d’inquietuds i modernitat. És col.leccionista. Sempre està a la última. Porta una vida familiar exemplar, és religiós. Presenta la seva continuitat com una renúncia i sacrifici personal. Voldria plegar però el seu sentit de la responsabilitat no li permet. Moderat i ple de sentit comú. És el més ben valorat a les enquestes. Ple de generositat, es presenta amb humilitat. És sobri i auster, seriós però gens avorrit, està sempre de bon humor, amb el toc just d’informalitat. És de l’equip de futbol de la majoria i practica els esports de moda. També pateix i fins i tot és capaç de superar greus malalties. Sempre té la paraula justa que l’oient espera sentir. Si hagués nascut als USA sense dubte es mereixeria ser-ne el president.
El polític perfecte no existeix. Com no existeix cap ésser humà sense imperfeccions. El polític perfecte és un miratge, la més gran de les mentides electorals. La suma del que queda ve, del que agrada sentir, l’exageració de qualitats i coneixements i l’ocultació simultània de les mancances i defectes. La sublimació de la vàcua vanitat. El ciutadà, que no és idiota, sap perfectament distinguir el miratge del polític perfecte de l’home i polític senzillament autèntic. D’aquell que es presenta tal com és, que no necessita que li destaquin determinats trets personals, aficions i coneixements per transmetre de forma efectiva que sent i que pensa. Qui és. El polític perfecte és una creació que no inspira confiança i per això mai és votat en la mateixa proporció que teòricament és valorat. El polític autèntic té una elegància natural que no precisa vestits de 2000 euros, ni acumula peces de roba ni andròmines exòtiques perquè no necessita posseir per ser. Té defectes i ho sap. Detesta que l’adulin. És conscient que creixer en vanitat vol dir perdre autenticitat. No exagera els idiomes que parla perquè parla realment els que diu. No té temps per llegir massa llibres però pot viure dels que va llegir quan tenia temps. No li cal presumir d’amics perquè són els amics de veritat que presumeixen d’ell. Al seu partit el respecten pel que és i no pas pel poder que té. No li cal proclamar impúdicament les seves conviccions religioses perquè a les seves actituts de vida i recte consciència no li calen altaveus. El polític autèntic arriba al cor de la gent. El polític perfecte no va enlloc. El polític perfecte justifica els “indignats”. El polític perfecte és el més imperfecte dels polítics. El polític autèntic és aquell que demostra que està disposat a deixar de ser polític. I que diu les coses pel seu nom.
