Retrobar la veu

L’any 2017 l’escriptor suec d’origen grec, Theodor Kallifatides (Molai, Grècia, 1938), va publicar el llibre Una altra vida, encara, que l’any 2020 va publicar Galàxia Gutenberg en la traducció del grec modern de Montserrat Camps. Fins aquell moment Kallifatides, que en reprendre els estudis es va llicenciar en filosofia a la universitat d’Estocolm, havia publicat amb èxit en suec, llengua que va aprendre de seguida d’emigrar a Suècia l’any 1964.

Des de l’any 1969, en què va publicar un llibre de poemes, el recorregut literari de Theodor Kallifatides és extens i reconegut tant a Suècia com a Grècia. Una altra vida, encara s’ha classificat com una obra independent. Interpreto que independent, d’escriptura lliure, respecte de l’ordinària classificació: poesia, narrativa, llibres de viatges, teatre, guions de cinema, assaigs. Una altra vida, encara és un text autobiogràfic que, si fos un quadre, en diríem de tècnica mixta, ja que l’autor hi barreja la crònica, la reflexió i no poca poesia a l’hora d’explicar un moment crític de la seva trajectòria quan a setanta-set anys es troba en un bloqueig literari després d’haver escrit durant dècades amb fluïdesa. Incapaç de deixar d’escriure: aquest mester ha estat la seva vida, es desespera davant la pantalla de l’ordinador en blanc.

Amb sensibilitat a l’hora de reflexionar sobre la seva vida i el seu entorn, a Una altra vida, encara, Kallifatides fa entrar el lector en la seva vida quan explica les passes per comprendre no només la seva situació com a escriptor en edat de jubilació (si bé no es considera jubilat, ja que a un escriptor només el jubila el silenci de la paraula o la mort), sinó també el seu afany per entendre la Suècia que ha conegut de jove i la Suècia actual, els valors humanístics que la sostenien i que ara s’esfondren, així com, en el seu viatge a Grècia, es troba amb una Grècia empobrida i tan presa pel turisme que enlloc no pot parlar en grec… Tant en un lloc com en l’altre l’escriptor es troba en un món que ja no és el seu, en una Europa decadent i intolerant, amb la crisi de l’habitatge, la massificació i la despersonalització dels llocs, la pèrdua d’una vida amb sentit humà a mesura que avança el capitalisme salvatge i se n’apodera la banalitat, la competència per l’èxit i el nihilisme moral.

Després d’haver venut l’estudi on l’escriptor treballava cada dia, i trobant-se a casa en blanc davant de l’ordinador, Kallifatides decideix viatjar a Grècia amb la seva dona sueca en un periple que recorre Atenes, Epidaure, Mistràs (al mont Taiget) fins arribar a Molai, el poble de naixença de Kallifatides. Secretament espera poder recuperar-hi la parla, la veu… i sí. Tot ha canviat molt, però encara hi queden manifestacions del que ha estat la Grècia tradicional: un lloc on als hostes sempre se’ls ofereix un vas d’aigua, un grapat de figues o uns gotims de raïm per fer-los passar la set, un lloc on els amics van a l’enterrament dels amics, un lloc on en els instituts els estudiants encara hi interpreten obres d’Èsquil: «En quin altre lloc del món uns joves alumnes representaven Èsquil», escriu Theodor Kallifatides al llibre Una altra vida, encara, en el qual els lectors assistim al lent despertar de la veu que li permet reprendre el fil de l’escriptura, de situar-se, encara, en un altre tram de la seva vida: «I aquest llibre, el primer que escric directament en grec després de cinquanta anys, és el meu agraïment tardà a tots ells [la família que resta, els vells amics, la gent que a Molai el rep amb respecte i afecte], que em van retornar la meva llengua, l’única pàtria que em quedava i l’única que no em feriria. No solament em van honorar. Van salvar en mi allò que encara podia ser salvat».

En la lectura d’aquest llibre elegíac: un cant a la llengua i al lloc que ocupem al món, he recordat les paraules del meu professor de literatura catalana, Ramon Cotrina, quan ens deia, convençut de la importància de l’arrelament: «Escriviu sobre el que sapigueu». És el que ha fet de manera independent, lliure, i amb la seva gran competència lingüística i literària Theodor Kallifatides a Una altra vida, encara.