Segons l’Enciclopèdia Catalana retrobar és tornar a trobar una cosa perduda, una qualitat d’algú en un altre, o trobar algú que ha tornat a ésser el que era abans. Doncs bé, amb aquest article jo em retrobo amb el diari que em va donar l’oportunitat d’expressar el que sento i escriure sobre el que m’agrada i amb els lectors que tenen la paciència de llegir-me.
Què he fet durant aquest temps? Doncs intentar retrobar-me amb mi mateixa, tasca que d’altra banda encara no he conclòs. De fet, no sé si ho aconseguiré mai del tot, però si que m’esforço si més no en tornar a trobar en algun racó allò que algun dia em feia especial. Si: especial; tots ho som però no sabem en què ni per a què. Uns som simpàtics, altres empàtics, altres distrets, altres melancòlics… tots tenim un “allò” que ens diferencia de l’altre i que els altres busquen en nosaltres, i el més divertit… és que nosaltres no ho sabem. El que si que sabem és quan ho perdem, perquè de sobte, dia rere dia el que més escoltes de l’altre és: què et passa?…, on ets?, sembla que no hi siguis. I un dia t’atures, penses, i ho veus clar: ho has perdut. Per què? No ho sé. En el meu cas diuen que les desgràcies no venen mai soles, però de vegades ni tant sols et venen de mica en mica si no que et venen de cop i t’atures. Et paralitzes i com que no saps per on començar, no comences i, a poc a poc i sense adonar-te, intentes fer veure que no passa res, perquè això no és el que s’espera de tu, per que la gent que depèn de tu busca allò especial que tens i no ho troba i llavors… llavors ja és tard.
Per la meva professió, cada dia moltes persones venen a mi a trobar allò especial que han perdut i no ho saben, però quan per fi els dones les eines per a trobar-ho, és retroben amb si mateixes i es veuen capaces de tot altre cop. Alguns ho van perdre fa molts anys, d’altres fa quatre dies, però cap d’ells sap que ho ha perdut i en culpa a les circumstàncies, que sí, és cert que sovint són la conseqüència però mai la causa, doncs de causa només n’hi ha una: un mateix. I amb aquest un mateix és amb el qui has de conviure des del començament fins a la fi. No hi ha cap moment a la vida que no puguis estar sense tu mateix, en canvi si que pots triar amb qui estàs i quan. I només retrobant-te i acceptant-te podràs estar amb els altres essent especial.
I això, com es fa? us preguntareu… doncs exercitant la resiliència (ja sabeu: la capacitat emocional que té una persona de refer-se d’un trauma) que cadascú de nosaltres tenim. Buscant ajut, com jo he fet. La meva psicòloga fins fa uns mesos només era per mi un espai on poder compartir tots els problemes i desgràcies que la gent venia a la consulta a explicar-me. Ara, a més, m’ajuda a mi a retrobar-me, i de moment a fet que torni a escriure.
I a tu, qui t’ajuda a retrobar-te?.
