Reversing Roe és un documental, dirigit per Ricki Stern i Anne Sundberg, del 2018, i produït per Netflix, que dura una mica més d’una hora i mitja i que t’explica de forma acurada com es va arribar i quines conseqüències va tenir el cas Roe contra Wade
pel dret de les dones a avortar als Estats Units. El documental t’ho explica mitjançant
entrevistes sobre l’avortament a persones de totes les posicions que han estat rellevants
per aconseguir aquest dret, per oposar-s’hi o per fer-lo efectiu.
Fins el 1972, el documental ens mostra com l’avortament als EUA va ser il·legal: a
l’any morien unes 5000 dones per avortaments practicats sense cap tipus de seguretat ni jurídica ni sanitària. Les dones negres eren les més afectades mentre que les blanques riques aconseguien avortar malgrat els retrets i la humiliació pel tracte degradant.
Reversing Roe, per mostrar la gravetat de la situació, ens apropa al cas de la Sherri Finkbine, una presentadora infantil que d’acord amb el seu marit, amb quatre fills i embarassada d’un cinquè nadó, amb probables malformacions, va demanar d’avortar, però no hi va haver ningú a tots els Estats Units que volgués ajudar-la i per aconseguir-ho va haver de volar fins a Suècia, on finalment va avortar i es va poder comprovar que el nadó tenia greus malformacions i no hagués pogut sobreviure.
Ella, però, ja havia perdut la feina i rebia amenaces de mort. Però molta altra gent va obrir els ulls a la necessitat d’acceptar l’avortament pel cas que hihaguessin malformacions i es va generar un
moviment de dones, que van començar a reivindicar el dret al propi cos i que va arrelar
prou com per aconseguir la sentència Roe contra Wade, que legalitzava l’avortament al
1973.
Aquesta sentència va donar resposta a un problema social i sanitari malgrat que fos
dictada per nou homes conservadors, però va resultar inacceptable per aquells que neguen el dret a decidir a les dones. Així que ja als anys vuitanta, els moviments anti-avortistes van reivindicar la necessitat de controlar la dona i posar límits al seu comportament.
Metges i dones avortistes van ser assassinats en diversos atemptats. I des de la política més reaccionària es va veure aquesta qüestió com a oportunitat per aconseguir nous votants, de manera que el mateix Reagan que a principis dels setanta, com a governador de Califòrnia, havia promogut la reforma de la llei de l’avortament, va afirmar que aquelles eleccions eren per fer gran Amèrica altre cop.
Des del partit republicà, van adonar-se que necessitaven un tema populista per mobilitzar els votants evangelistes, que tradicionalment no votaven, i així va ser: “Què és més emotiu que les mares i els nadons?”. I poc a poc, des de la política es va anar restringint el dret d’avortar, començant pel que en van anomenar l’avortament tardà, que és aquell que es produeix al segon i tercer trimestre, quan només es dona en 1,3% dels casos. Bush fill acabà prohibint l’avortament tardà i, el 2007, el cas Planned Parenthood vs González, ratificà aquesta prohibició, essent que la Ruth Bader Ginsburg, jutgessa del Tribunal Suprem, va acabar llegint en públic el seu vot, en contra de la ratificació, per primera vegada a la Història americana.
I no s’acabà aquí: el 2012, Texas va endurir la dificultat per accedir al servei d’avortament, amb l’oposició titànica de la Wendy Davies, diputada texana que durant tretze hores va impedir la votació de la llei, llegint totes i cada una de les cartes de les dones que li demanaven actuar contra la llei, sense poder-se absentar de la sala, ni beure ni tan sols moure’s. Però el 2016, el Tribunal Suprem va anul·lar la llei de Texas que imposava tants requisits estrictes a les clíniques. Aquesta darrera resolució encara va empoderar més els intolerants, que no han aturat la seva escalada fins l’actualitat, per dificultar l’exercici del dret d’avortar i el tancament de les clíniques i que, després d’insistiren modificar els equilibris del Tribunal Suprem, aquest al 2022 finalment ha abolit el dret, tal com ja s’avisava que podia passar al mateix documental de 2018.
Tot i que hi apareixen molts activistes, polítics i advocats, personalment, em quedo amb el testimoni de la Dra. Coleen que des del principi del documental mostra el seu compromís amb la ciència i amb el dret de les persones a ser ateses en les seves necessitats sanitàries, s’erigeix com la figura més neta de cap altre interès que no sigui el de ser útil a les dones, en un moment de les seves vides en que no voldrien ser però al que han de fer front.
Ella és qui situa de debò les dones al centre: els pacients necessiten dignitat i respecte encara que hagi de fer quilòmetres (per tots els Estats Units), diu.
Utilitzar la democràcia per imposar el control del cos de les dones i les seves decisions
només ha comportat la divisió de la societat americana, la confrontació i l’extremisme que
està per veure com es superarà. Utilitzar una necessitat de les dones i per tant a les dones per guanyar eleccions és impropi d’una democràcia que es considera tal però que
als meus ulls està en plena regressió.
Documental ple de dades, d’opinions, de política i d’administració de justícia i de debats paral·lels, que us recomano “molt fort”.
