La “correcció política” és una necessitat bàsica de les societats liberals, d’aquelles que creuen possible i positiu mantenir una separació entre la llei i la moral. Que lluiten, per tant, per mantenir un àmbit on sigui possible la condemna moral sense que hi sigui present la condemna legal. En les societats liberals és obligada la tolerància amb l’ofensa. El discurs políticament correcte serveix per reconèixer l’ofensa com a tal i per delimitar, en conseqüència, els límits de la tolerància. Per tal que una societat així pugui mantenir la llei allunyada de la moral, per tal que pugui seguir-se dient tolerant, és imprescindible que la moral sigui capaç de reconèixer i condemnar l’ofensa.
La correcció política presenta, però, dos perills bàsics. D’una banda, el discurs políticament correcte pot portar a l’acció políticament incorrecta. Els governs poden prendre males decisions quan tenen més por a no ofendre que a ser ineficaços. El llibre de Browne és ple de bons exemples. L’any 1997, a Anglaterra els casos de Sida van augmentar un 25% i gairebé tots els nous casos corresponien a heterosexuals. El ministre va adoptar el discurs habitual, promovent una nova campanya de salut sexual que recomanava a la gent que practiqués sexe segur. Però aquesta era una campanya condemnada al fracàs, perquè com bé sabien els metges especialitzats en VIH, la veritat que els polítics i la societat es negaven a escoltar era que l’espectacular increment de casos es devia gairebé exclusivament al fet que haguessin arribat nous seropositius al Regne Unit (la majoria africans) i que un cop allà se’ls hagués diagnosticat la malaltia.
El segon és el perill totalitari de la correcció política. És el que passa quan la condemna moral es converteix en condemna legal. Quan es suprimeix l’espai de la tolerància es suprimeix també, en conseqüència, la llibertat d’expressió. Aquesta amenaça és la que representa, per exemple, la prohibició de la blasfèmia en països com el Pakistan i la pretensió d’extendre-la als països occidentals. És cert que el discurs autoproclamat políticament incorrecte no ha servit fins ara per gaire més que per poder insultar sense cap vergonya immigrants, dones o homosexuals, però contra la temptació totalitària queda sempre el consol de saber que, com bé va dir Bernard Shaw, “totes les grans veritats comencen sempre com a blasfemies”.
