Rosalia, o Rosalía, nom artístic d’aquesta cantant i actriu ja de fama mundial, va presentar amb una gran expectació i bombolla mediàtica (que durant dies va tenir fans i no fans enganxats al misteri de l’esdeveniment) el seu quart disc: Lux. 900 persones van assistir amb entusiasme i grans expectatives a l’estrena de Lux al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
D’ençà d’aquell dia que en moltes sobretaules Rosalia (de veu de soprano lírica i formada a l’ESMUC), ha esta motiu de conversa perquè la jove artista és de casa, és nascuda l’any 1992 a Sant Esteve Sesrovires, però també perquè en les lletres d’aquest darrer treball discogràfic Rosalia ha volgut fer èmfasi en la dimensió espiritual de la nostra vida, si bé en la performance de la presentació de Lux el seu vestuari no s’ajustava a la sobrietat en la forma que potser calia esperar.
Els lectors poden pensar que és un fet intranscendent, però en tota representació hi ha d’haver una certa coherència a no ser que es vulgui xocar. Aquest xoc, intencionat o no, ha fet que a algunes persones les hagi fet dubtar no de la fe religiosa de Rosalia, sinó de la utilització, de la mercantilització dels signes externs de la fe religiosa, en aquest cas de la cristiana catòlica, no pas en favor de la litúrgia sinó de l’espectacle. La propaganda tot ho aprofita i més encara: ho magnifica. Antecedents n’hi ha en la figura de Madonna.
En els mitjans de comunicació hi ha hagut debat i opinions per a tots els gustos: s’ha parlat de Rosalia a propòsit dels seus vídeos magnífics com s’han pogut escoltar les peces que integren Lux acompanyades de músics d’orquestra clàssica i fins i tot de l’escolania de Montserrat en una barreja amb música electrònica i experimental. Sens dubte, un treball musical ambiciós. En la promoció del disc, aquí i fora de les nostres fronteres, l’autora ha concedit entrevistes en les quals ha explicat algunes de seves intencions a l’hora d’elaborar-lo, com ara les seves lectures sobre santes, místiques i pensadores. Lloable interès per part de Rosalia, que ha pres el títol del seu disc de les paraules de la filòsofa Simone Weil: «L’amor [Déu] no és consol, és llum».
A dir dels experts, el treball discogràfic de Rosalia és bo, per la qual cosa l’objectiu musical treballat durant tant de temps s’ha complert amb escreix, si bé passat un mes de la posada en escena el ressò es va debilitant, aprimant, la qual cosa vol dir fins a quin punt, en el nostre món accelerat, les coses passen com un buf i s’ha de fer molt rebombori per poder destacar.
El temps dirà si Lux ha estat una fita important, significativa, en l’àmbit de la música popular en el qual tant destaca Rosalia. Quant a la reflexió sobre la línia espiritual, religiosa, que adornen algunes de les cançons de Lux també el temps dirà si ha estat una foguerada per part de la cantant de pop llatí (però també de nou flamenc, música urbana i rock alternatiu), aprofitant un cert corrent estètic que darrerament posa a l’aparador els signes externs de la fe, o bé si hi ha una veritable conversió en el cor de la jove Rosalia. La cantant i actriu no va ser batejada, però sí que ha estat molt influïda per la seva àvia, que la duia a l’església quan ella li demanava. Allà, ha dit Rosalia, va començar a creure en Déu. Però hi ha diferència entre creure en Déu i fer un camí de fe.
El camí de fe, que justament Simone Weil representa amb la seva fonda radicalitat, demana un canvi substantiu en les nostres vides saturades de béns materials, d’egoismes personals, de vanitats de tots colors i de soroll, també del soroll mental que poden representar les modes i el màrqueting. La imatge promocional del disc Lux presenta Rosalia vestida amb un hàbit de monja blanc que l’embolcalla com una camisa de força. Què ens ha volgut dir? No estranyi, doncs, que Rosalia i el seu nou disc, més enllà de la qualitat musical, sigui motiu de conversa en alguns sobretaules.
