Roth i l’ensenyament
Segons em diuen, sóc un dels pocs professors que continuen tractant de vostè els alumnes a classe, en lloc de tutejar-los. És veritat, també, que continuo preferint per presentar-me davant d’ells la camisa i l’americana. M’encanta ensenyar literatura. Poques vegades em sento tan feliç i content com quan sóc davant de l’aula amb les meves pàgines d’anotacions i els meus llibres plens de marques destacades. Crec que no hi ha cap altra cosa a la vida que pugui comparar-se a una aula. De tant en tant, davant d’alguna expressió o alguna frase que considero fonamental no puc reprimir l’impuls d’exigir que ho gravin amb foc a les seves memòries. Estic convençut que quan surtin d’aquí no trobaran fàcilment, en cap altre lloc, l’oportunitat d’expressar-se sense traves sobre allò que més importava a homes amb tan bona sintonia amb la lluita per la vida com Tolstoi, Mann, Flaubert, Sales. I el que ens preocupa, i és d’això que parlen els llibres que els proposem, són coses com la soledat, la malaltia, l’enyorança, el patiment, el desengany, l’esperança, la passió, l’amor, el terror, la corrupció, les desgràcies, la mort. I no m’importarà gens, ni em sabrà cap greu, que a final de curs estiguin farts de la meva insistència en la relació total que hi ha entre les grans novel·les i tot allò que fins ara ells, els estudiants, saben de la vida. La relació permanent i profunda entre vida i literatura i la constatació que la nostra història vital, la de tots plegats, és dins dels llibres. Allò que l’església és per al veritable creient, ho és la classe, aquestes tres hores setmanals, per a mi. (Philip Roth, El professor del desig)
