Veniu amb autocar des de ves a saber on, amb un entrepà de xòped coll avall. Passegeu l’estanquera com si fos un partit del Mundial. Us poseu barrets barats amb la bandera espanyola pensant que un homenatge a les víctimes d’un atemptat és la Fira d’Abril. Brameu com hooligans quan una periodista llegeix frases en català en un manifest. Munteu un servei parapolicial d’“ordre” que treu pancartes a la gent o amenaça a qui porti símbols que no us agraden. I rieu. Us feu fotos i rieu. Perquè l’important és actuar com a coristes del rei, palmeros i quadre de balls regionals.
Quina vergonya! Quina vergonya que ens vulgueu passejar a Espanya pels morros sempre que teniu ocasió, encara que aquesta ocasió sigui un homenatge a les víctimes del terrorisme. Aquesta obsessió malaltissa per marcar territori colonitzat, per recordar-nos a qui hem d’estar sotmesos. Quina vergonya! Quanta mala educació! Quin poca elegància! Quant mal gust, quina baixa estofa de qui tan aviat et munta una festa en dies així, com et persegueix amb un cúter per posar llaços o et fica a la presó per enfilar-se a un cotxe!
Perquè això ja és tot un despropòsit general. Ja no és Espanya o Catalunya. És una societat culta, intel·ligent i respectuosa o una societat de cafres, violents i gentola. És igual les banderes que es defensin. Perquè, de fet, la majoria de situacions a les quals s’enfronten els éssers humans transcendeixen totes les banderes, tots els himnes i tots els reis. Estem parlant de saber comportar-se, de no ser el torracollons que fa comentaris fora de to en un funeral, el nou-ric que es posa el Rolex per sobre de la camisa perquè tothom el vegi o l’imbècil que s’emborratxa en els casaments i passa de la fase cants regionals a donar hòsties a algú que l’ha trepitjat durant el ball. Cal saber comportar-se, sempre i en tota ocasió. Perquè veient les fotos, observant els vídeos, la sensació és que vau venir per marcar territori, com les colles de West Side Story però ballant pasdobles. Quina vergonya!
No puc imaginar què deu pensar un familiar d’una víctima de l’atemptat, o algú a qui la furgoneta li va passar fregant, o un professional del SEM a qui se li va morir algú en els braços, o el comerciant que ja no pot mirar la Rambla de la mateixa manera, o el veí de Cambrils que cada dia que passeja pels seus carrers recorda com es va trencar la seva pau estival. Ha de ser terrible recordar aquest dia i veure-us amb aquesta actitud. Repeteixo: no és qüestió de banderes, cadascú té les seves o potser no en té cap. És qüestió de saber estar en el món.
