Després d’uns dies observant les negociacions i valoracions relatives a la conformació del govern i l’endegament de la nova legislatura, es dibuixen varis escenaris, teòrics i pràctics, en el futur del nostre país.
1) El President Mas sembla haver fet un gran sacrifici personal i polític. Ha subscrit un pacte per la llibertat que certs sectors –polítics i periodístics- consideren altament perillós. D’una banda, el citat acord comporta l’assumpció de les tesis socialdemòcrates d’ERC per part d’un líder –i equip més proper- que havien convertit CDC en un partit liberal a l’estil europeu. D’altra banda, facilita al Sr. Junqueras una creixent presència i poc desgast, al haver permès una aliança on els cops els rebrà bàsicament CIU i els èxits els capitalitzaran els republicans. El líder d’ERC ha començat fort, fent gala d’una oratòria afinada i sense papers en el seu primer discurs parlamentari.
2) Llegeixo en diversos articles d’opinió que Duran i Lleida prepara un trencament que faria les delícies dels sectors moderats de CIU i de les forces econòmiques reticents a la transició nacional. Suport als pressupostos i, després, ruptura. Personalment, escoltant els comentaris que certs càrrecs d’Unió feien la passada nit electoral sobre l’equivocada deriva dels convergents, no m’estranyaria. Ara bé, Unió té poc futur si es confirma tal moviment. El catolicisme conservador ja té en el PP el seu partit. La resta de demòcrata cristians queden vinculats al catalanisme polític al qual, precisament, el Sr. Duran ha fet un lleig històric i són més progressistes del que certes visions de l’esquerra ens volen vendre.
3) D’altra banda, la premsa d’òrbita socialista recull el distanciament entre PSC i PSOE: Pere Navarro ha anunciat que s’abstindran en qüestions relatives al dret a decidir fins que arribi el moment de votar, quan defensaran la via federal i no la independència. L’embolic és de magnituds esfereïdores, però la gravetat de la qüestió és que tal situació fa evident la negativa d’un suposat partit d’esquerres –PSOE- a donar veu a un poble perquè decideixi el seu futur. Penso en tots els discursos en defensa d’una millor democràcia que ens arriben des dels feus progressistes i m’adono que queda molt poc de noble en política. En aquest sentit i tot i la citada nova posició del PSC, al partit de l’esquerra catalana des dels 80 li sorgeix un nou problema: la Nova Esquerra Catalana de Maragall, que precisament aposta per més catalanitat i millor democràcia.
Amb aquesta situació i els embats constants del Partit Popular, Ciutadans i altres paladins de l’anti-catalanitat, la transició nacional es preveu molt més dura del que els més “realistes” havíem pensat. I encara més, davant del més gran repte de la nostra història, masses polítics i no polítics del nostre país es preocupen més de les seves quotes de poder, a vegades ínfimes, per les quals lluiten fent gala d’una hobbesiana naturalesa, que no del projecte comú que és Catalunya. La problemàtica política té a veure amb el factor institucional i de disseny d’estructures polítiques, certament, però no pot deixar de reflexionar sobre la qualitat personal de governats i governants. El pensament imperant ha oblidat aquesta vessant i dia a dia, tots nosaltres, paguem tal tràgic error. La incorporació del judici sobre les conseqüències de les accions polítiques i, per tant, l’atenció a la responsabilitat –webberiana- dels agents polítics ha estat molt positiva. Però en el procés hem renunciat a jutjar el caràcter de les persones involucrades en la cosa pública i aquí hi hem perdut molt.
No hi haurà plenitud nacional fins que abordem les pròpies mancances de les nostres idees i pràctiques polítiques, recuperant aquella vessant que el pensament polític del nostre temps –de la dreta a l’esquerra- ha arraconat: les virtuts de ciutadans, ciutadanes i líders polítics. Conscients de la magnitud del repte –particular i general- de la política del nostre temps, restem a l’espera d’un grup de grans homes i dones, d’autèntics reformadors, que amb el discurs i l’acció donin a la Política la noblesa, l’exigència i la qualitat que aquesta es mereix i ara no té, excepte en comptades excepcions. Fins aleshores, navegació entre la boira.
@jordifeixas
