Un amic meu diu que a les escoles catalanes hi ha una assignatura que no s’ensenya, la història de la Catalunya Iceberg, aquella que es desconeix però que, paradoxalment, és cabdal per entendre l’autèntica realitat del què ha estat aquest país. De fet, diu, aquesta matèria no s’imparteix perquè ni els polítics que marquen les línies educatives no coneixen l’existència d’aquesta crònica submergida i congelada. Com a exemple posa el desconeixement de la novel·la de Joan Sales “Incerta Glòria”, i afirma que li agradaria veure les cares de molts d’ells si els hi preguntessin sobre aquest llibre. Sales és l’exemple més recurrent quan es parla de la Catalunya no explicada. Editor de llibres com “Poesies” de Màrius Torres o “La plaça del Diamant” de Mercè Rodoreda i testimoni excepcional de la tragèdia de la Guerra Civil entre els que visqueren atrapats entre els dos bàndols bel·ligerants, el poeta i novel·lista comença a sortir tímidament ara de l’ostracisme arran del centenari del seu naixement, encara que tot just s’està a les beceroles de fer-li la justícia que es mereix i de normalitzar aquest seu relat que fuig com pocs del verí partidista. Òmnium Cultural Gironès ha organitzat nou col·loquis en el seu record on hi participaran diverses de les plomes més reconegudes de Catalunya, però aquest fet no deixa de ser un petit oasi enmig del desert de l’oblit. A la resta del país, no se’n parlarà suficient. Que la figura de Sales sigui coneguda avui molt més per les insistents veus que diuen que ha quedat oblidada que no pas pel treball dels polítics i part de la societat en difondre la seva obra és un autèntic drama per una Catalunya que s’ha acostumat a no mirar el passat o a fer-ho, quan ho ha fet, amb un biaix polític.
No cal buscar massa enllà per veure’n casos, se’n troben arreu. Fins i tot a Balaguer, el meu poble. En destaco dos: un és el de l’escriptora Teresa Pàmies, nascuda l’any 1919 a la capital de la Noguera i morta la setmana passada a Granada, la balaguerina més il·lustre, la dona que sempre es presentava com a filla de Balaguer allà on anés, l’autora que mai va perdre l’accent. Es sabia que vivia a Barcelona, que feia llibres, que va ser guardonada amb el premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2001, però mai ningú no va ser capaç de retre-li homenatge en vida, ans al contrari. Quan es va proposar que una nova escola de la ciutat dugués el seu nom, els governants del moment s’hi van oposar amb l’argument que la Pàmies no tenia consens perquè “era comunista”. El carnet polític va impedir que la figura més reeixida de la ciutat morís sense ni un trist reconeixement de la ciutat que la va veure nàixer i créixer fins a l’adolescència. De fet, fa tres anys, ella mateixa va voler donar part del seu llegat a la Biblioteca Municipal sabedora de l’apatia política i cultural de la ciutat. L’exposició muntada al 2009 és permanent i es pot visitar, encara que l’actual regidor de Cultura i Ensenyament ho desconegués fins el passat 13 de març, dia del traspàs de l’escriptora. “Ara correm-hi tots” deia divendres un llibreter de Balaguer quan li demanaven “Testament a Praga” o “Quan érem capitans”. Per molt que ho fem, ja s’ha fet tard.
A Pàmies li passarà ara com a tants altres oblidats en vida. Un carrer, una plaça o algun equipament faran el fet per retre-li homenatge i expiar els pecats del passat. L’escriptora tindrà en mort aquell reconeixement que se li va negar mentre vivia, i això, encara que no sembli suficient, ja és molt. I ho és perquè Balaguer, i suposo que molts altres indrets de Catalunya com així em deia Manel Cuyàs, ha ignorat sempre els seus fills més insignes. Un dels casos flagrants és el de Joan Sauret Garcia, periodista i polític. Un republicà balaguerí que amb 15 anys difonia la ciutat dels comtes d’Urgell per l’Argentina a través de la revista Ressorgiment, fundador a la tornada dels setmanaris Flama, La Branca i Pla i Muntanya, articulista durant anys del diari La Humanitat amb la columna Antena, responsable de la reaparició del diari a París després de la Guerra Civil, un dels fundadors d’Esquerra Republicana l’any 1931, mà dreta de Josep Tarradellas i secretari general del partit a l’exili del 1957 al 1976. Sauret va testimoniar les penúries de la diàspora catalana amb el llibre “L’exili polític català”, va entrar en el món de la novel·la amb “Diners”, obra escrita amb Joan Pinós i va acreditar la vida al Balaguer dels anys 20 i 30 amb “Bellviure. Un poble al peu del campanar i a la vora del riu”, vencedora dels Jocs Florals de llengua catalana a la capital francesa el 1948. Va tornar a Balaguer per morir, ho va fer el 8 d’abril de 1985. Un mes després, la mateixa Teresa Pàmies, que va voler que l’enterressin també a la seva ciutat al costat de la seva mare, demanava en un article a la revista local Barri 10 que els joves indaguessin en les hemeroteques sobre la seva figura. Li farem cas per treure’l d’aquest vergonyant silenci al que ha estat sotmès. Balaguer, com Catalunya, ha maltractat la seva història, cal saber-ho i començar a fer-la aflorar.
