Oscar Wilde ja va capgirar la història de Salomé per ficar la protagonista en la perversitat d’un fosc desig sexual per Jochanaan, que vindria a ser Joan Baptista, i Richard Strauss en va fer el musikdrama que divendres s’estrenà al Liceu. Montserrat Caballé ja va quedar ben disgustada l’última vegada que Salomé es va representar al Liceu quan li van dir que la dansa la ballaria una noia de més bon veure que ella, i perquè no se’ns enfadés van posar la diva i el seu cos ben amunt, des d’on pogués continuar sentint-se important. Aquest cop, però, l’indignat ha estat el públic en veure que la dansa de Salomé és una breu fel·lació -per dir-ho fi- a tots els comensals que amb més o menys sobresalts gaudeixen d’un sopar al llarg d’una taula amb estovalles blanques. Tot plegat deu ser el que més s’assembla a les festes que Il Cavaliere organitza a Villa Certosa: la festa a la mansió i la festa als mitjans, que no tenen altra feina, perquè després de repassats tots els convidats Salomé projecta un vídeo on es veu com el tetrarca intenta abusar d’ella quan tot just era una adolescent, talment aquella noia que assegura (després de tants ensurts) haver gravat Berlusconi a la seva habitació. El vídeo en qüestió és rebut amb horror pels jueus presents al banquet, mentre que un parell de capellans naturalment catòlics fan que sí amb el cap i aplaudeixen tímidament: vés a saber sí ho fan perquè troben que està molt bé que surtin a la llum les atrocitats o si tot plegat respon a un acte de compassió dels genials directors d’escena, tan moderns ells, per mirar de compensar una mica el menyspreu amb què els jueus són tractats durant tota l’obra i de passada escopir l’Església, que sempre surt gratis.
Però potser el més greu no és haver convertit la dansa en unes mamadetes (i perdonin la grolleria), sinó haver tergiversat amb ganes tot l’argument. Salomé mata qui en realitat se suïcida, de manera que si no saps gaire de què va la història penses que són tots uns mentiders i que amaguen el suïcidi per algun motiu (moral!) que serà més o menys determinant en el desenvolupament dels fets. Perquè, per sort o per desgràcia, encara no ha arribat el dia en què fins i tot s’atreveixen a canviar el llibret. Al final resulta que Joan Baptista, el cap del qual descansa en una safata d’argent, ressucita. I som-hi que no ha estat res. Entre el públic n’hi ha que riuen perquè de veritat el muntatge els fa gràcia, d’altres que riuen dels que se’n riuen i encara uns que riuen per no plorar. És vergonyós.
L’ovació a la sueca Nina Stemme, que representava Salomé, fou tan antològica com la xiulada que s’endugueren Guy Joosten, director d’escena, i Martin Zehetgruber, escenògraf. Esbroncada monumental com mai no l’havia vista. “Buuuuuu”, cridaven emprenyats des de platea fins al cinquè pis. Emprenyada preciosa que contrastava amb l’eufòria i l’ovació als cantants i a l’orquestra, divendres també dalt de l’escenari, cada vegada que els genis de la modernitat desapareixien de la vista del públic, que està força tip d’haver de pagar per veure barbaritats presentades com a obres mestres amb l’excusa de la modernitat, i que a sobre després se’l titlli de carques.
