No descobriré res, que en aquest món de mones qui no està destruït viu a prop d’algú amb por de viure. Però puc parlar en primera persona. Fa cosa d’un mes i mig em van diagnosticar una depressió que feia molts més mesos que arrossegava. La por d’acceptar-ho, el fracàs enganxat a la pell, ha costat molt. Per això potser el meu ritme d’articles en aquesta casa és molt inferior al que voldria. En fi, que fa cosa d’un mes i mig que faig teràpia i que prenc medecines i ho he anat dient més o menys a la gent que m’estimo.
I alguna vegada quedem, després d’aquesta primera comunicació, i alguna vegada surt un “Ai, estic content perquè et veig bé”, o “m’agrada perquè et veig molt bé, estàs bé, fas moltes coses”. I penses sí, senyors, faig moltes coses, em veus bé perquè he quedat amb tu i qui vols que no estigui bé menjant mandonguilles, o no em fotré a plorar al mig d’una botiga de roba si a sobre m’emprovo coses que em queden mones. Em veus bé perquè em veus ara, primer, i segon perquè no veus la merda que no es veu.
Perquè no em veus el fàstic que em faig els vespres, ni el mal que em fa el llavi de baix de tant mossegar-me’l, o els palmells de clavar-me les ungles. Perquè no veus que els ulls se m’han fet bidons de llàgrimes addictes a buidar-se, perquè no em veus l’eixam d’abelles o les formigues o els búfals corrent-me per dins com una plaga, com una estampida. La sensació d’allau, de despreniment, d’Scalextric. No em notes la culpa pesantíssima a les espatlles ni la repulsió als ulls el vuitanta per cent de vegades que em miro al mirall. No em veus intentant aguantar al pit l’aire que pesa trenta vegades més i aixafa, ni els pulmons que sembla que se m’hagin fet de cartró i no puguin completar del tot el que seria l’habilitat innata i inconscient de respirar.
La por que s’ha fet sòlida. La inferioritat, jo petitíssima, jo minúscula. Les ganes d’estirar-me la llengua fort fort fort i lluny lluny lluny i vomitar-me sencera. La necessitat de clavar-me ganivets a la panxa i obrir i rentar amb aigua, amb sabó, amb draps, lleixiu, el que sigui. Tots els passats que tornen a insultar-me el present. El pensament que va endavant i m’ha vist morta a cada dubte, el que ha anat trenta-cinc vegades a enterro dels qui m’estimo, el que només sap dir ai, ai, ai, i si, i si, i si.
Em veus bé i em veus fer coses perquè sé que la buidor absoluta de casa se’m fica a les orelles i em fa de megàfon. Perquè si paro vaig endins a cop de pala i els fantasmes em prenen les regnes del carro. I sí, soc capaç de fer coses, de xalar, de dir oh que bé: sempre amb l’ombra de saber que és una bonicor sense gaire arrel, superficial, que d’aquí una estoneta em semblarà absurda. I potser havent deixat anar alguna llàgrima mentre arribo, al lavabo entremig, quan me’n vaig, o sabent que arribaré a casa més cansada que mai i tot em demanarà sofà.
Em veus bé però no ho estic, que encara no puc respondre que estic bé a cap com estàs de cortesia, que dic fatal, però bueno, fatal, però mira, fatal, però passarà. Algun dia. Em veus bé però no ho estic, que la merda de dintre ni fa pudor ni es veu ni es nota des de fora, que un dia vam aprendre a ser valents i a sobreposar-nos a les misèries i així vivim, ofegats de tanta pedra. Em veus bé perquè fins i tot un rellotge espatllat encerta l’hora dos cops al dia. Em veus bé però no ho estic, només és que l’ànima, que viu en una batalla perpètua per escapar del meu cos, ha declarat una estona de treva.
