El president Puigdemont l’encertà quan a la pre-campanya va identificar el president espanyol com el seu adversari en lloc de Salvador Illa.
Pedro Sánchez ho confirmà plantant-se de manera banal i poca-solta al bell mig de les eleccions catalanes, en un intent groller d’evitar el triomf del 130è president, i d’amortir el cost polític de la imminent amnistia.
Com era de preveure, la premsa estrangera ha pres nota de la degradació institucional i política que la frivolitat del líder socialista ha infligit al seu país. The Economist el titllà de ‘drama king’ (rei del drama). El principal setmanari alemany, Der Spiegel, jutja la seva conducta d’“indigna” i diu que ha convertit la política espanyola en una telenovel·la. El Frankfurter Allgemeine, diari de l’establishment, opina que Pedro Sánchez fa teatre, i el troba massa melodramàtic per a aspirar a un càrrec europeu en el futur.
Aquell que s’erigeix com a defensor de la democràcia espanyola, en realitat abusa del seu poder com a president del govern. Interfereix de forma inacceptable a la contesa electoral del 12 de maig i en menyscaba la integritat. Haurem de denunciar a Europa que les eleccions catalanes no seran free & fair, lliures i justes. En aquest aspecte, cal no oblidar l’enorme col·laboració del president Aragonès, que evità fer-les coincidir amb les europees per a enganxar l’adversari Puigdemont encara a l’exili. Tant de bo els votants catalans sàpiguen respondre a aquestes manipulacions. Sánchez no mereix guanyar gràcies a les seves històries de judicialització. Qui n’ha estat co-autor i còmplice es presenta com a víctima i n’exclou els independentistes. No coneix el que és la vergonya.
Pedro Sánchez ens demostra com se sent d’intimidat per l’allargada ombra del president Puigdemont. Als seus malsons veu com l’irreductible heroi català reprèn possessió triomfalment del Palau de la Generalitat i posa de nou el Govern en marxa cap a la independència. El madrileny tem esdevenir el culpable de la revifalla del procés. I, per acabar-ho d’adobar, aquest cop anirà de veres. Puigdemont tornarà a casa més curtit i savi, més hàbil, molt més connectat globalment, i amb l’experiència per no fallar un segon cop.
Contràriament al que pretenia, Pedro Sánchez ha sabotejat el seu propi candidat Salvador Illa. El va deixar sol a l’inici de campanya –el PSC va haver de llogar a corre-cuita un local més petit- i li ha rebentat el mantra de l’estabilitat i la seguretat.
Sánchez ha fet un espectacle davant del món on ha despullat la impotència del tot un Cap de l’Executiu davant l’Estat profund. Amb el seu cas personal, ha proclamat als quatre vents que a Espanya falla l’Estat de Dret i s’hi practiquen persecucions penals per raons ideològiques. O sia, la quarta economia de la UE resulta ser un país inestable políticament i insegur jurídicament. Això té un nom: enorme autogol espanyol a favor de l’independentisme.
Esperem amb candeletes que els darrers esdeveniments es vegin reflectits al proper informe de la Comissió Europea sobre l’Estat de Dret. Brussel·les ha fet la vista grossa durant anys davant les violacions dels drets fonamentals dels independentistes, però no podrà ignorar el drama personal i familiar del president del Govern d’Espanya.
Hi ha un altre damnificat per l’espantada a Madrid: Pere Aragonès. Juntament amb Illa, l’actual president aposta per l’status quo. Tots dos son venedors d’una certa “pax autonòmica”, de l’anar fent –malgrat que hi hagi nous exiliats i continuï el mateix espoli i erosió competencial de sempre. Ai las! El miratge s’ha esvaït i ja no es pot col·locar. Espanya pateix una profunda crisi democràtica perquè la judicialització de la política, tan efectiva contra els catalans, se’ls ha descontrolat.
L’objectiu de la independència per escapar de tot aquest fangar cobra nova urgència. Qui en aquests moments millor encarna aquesta lluita ve de Waterloo.
Carles Puigdemont prepara la retornada envoltat de l’aura d’enemic públic número 1 d’Espanya i adversari a batre per tothom. Atzagaiades de Madrid a part, el gironí ha aconseguit ocupar el centre de la pista de la Catalunya Nord estant. Recull amb calma els fruits de la feina de sis anys i mig d’exili mentre escalfa les masses per a re-engegar la maquinària del procés.
La qüestió a dilucidar és si el 12 de maig s’imposarà el mediocre continuisme representat per Illa i Aragonès, o si els catalans votaran pel canvi. Molt de canvi i moltes corbes.
