Tinc un grup d’amics en qui debatem prou sobre si estem perdent drets en aquest confinament. Hi ha qui està a favor de la geolocalització per això de controlar-nos a tots, com l’anell del Frodo, i hi ha qui diu que açò en res semblarà un estat opressor dissimulat.
Jo vaig més enllà, pense que ja hem perdut un dret bàsic, a la protecció de la salut, reconegut a l’article 43 de la Constitució Espanyola. A la sanitat pública.
Mentres estudiàvem constitucional a la UV els drets i llibertats que teníem com a éssers humans, parlàvem de la vessant activa i la vessant passiva d’aquests.
Hi ha drets, com la llibertat d’expressió, la llibertat de circulació, el dret de manifestar-se , que s’exterioritzen de manera clara i visible, però hi ha altres que no són tan fàcils de mesurar.
Com per exemple, el dret a una educació pública i de qualitat o el dret a la sanitat. Podem parlar d’uns mínims que es compleixen i depén de cada governant i de la seua societat, aquests drets poden ser ampliats.
En altres paraules, quan jo escric aquesta columna faig ús de la meua llibertat d’expressió. Si la directora d’aquest diari em diguera que elimina qualsevol paràgraf o un jutge decideix segrestar la publicació, aquesta llibertat es veuria afectada. Però, com mesurem si el dret a una educació pública es veu afectat?, i el dret a una sanitat pública i de qualitat?
Perquè no ens estem adonant que el nostre dret constitucional a tindre una sanitat pública i universal està violentat.
Pensem que perquè poder anar al centre d’atenció primària o a l’hospital de referència i que ens atenguen es la realització efectiva d’aquest dret. I no ens podem quedar amb aquest pensament tan bàsic.
Què el personal sanitari que estiga al centre mèdic tinga tots els EPIS necessaris, les màquines suficients per a totes i cada una de les persones assignades al centre, que la contractació de personal sanitari siga adient (zeladores, conductores d’ambulància, infermeres, metgesses, cuineres, personal de neteja…) està dins d’aquest dret a la sanitat.
Tinc una amiga que va haver d’anar a l’hospital fa uns dies per un problema de salut. Estava a l’Hospital Clínic de la ciutat de València i quan li donaren l’alta va haver-hi un canvi de torn de les infermeres. I la que havia de treure-li la via no tenia un equip de protecció adequat per poder fer-ho, i al final ho va fer un metge de guàrdia. A això em referia.
No es tracta de poder anar a l’hospital i que m’atenguen. Es tracta que el sistema sanitari estiga bé. I això implica contractar al número suficient de personal, a què els paguen bé, a què l’equipament de l’hospital siga l’adequat, que es faciliten EPIS al personal sanitari i no haja d’anar gent amb impressores 3D per fer mascaretes o respiradors. A què les mascaretes que arriben no siguen deficients, a què els tests que els arriben siguen ineficaços. En definitiva el meu dret a la sanitat pública passa perquè es complisca de manera indirecta en tots els treballadors i totes les treballadores dels centres públics d’atenció.
Sembla que com que no és un dret ‘palpable’, efectiu per a totes les persones (perquè es pot no xafar un hospital en anys) i que pertany a una col·lectivitat, no es considere com a un dret de cada una de nosaltres que pot ser vulnerat. I en la nostra mà està que quan puguem eixir de casa, defenga’m al nostre personal sanitari com siga perquè la seua lluita és la nostra victòria.
