«Un de perfecte va dir-me
que pujar els graons
de dos en dos
era contrari
a la gravetat sacerdotal.
Fou una sort.
Mai més he pensat
en ser perfecte.»
[Josep M. Ballarín – El Matí Digital 25.07.13]
No es podia dir millor, Mossèn! Aspirar a la «perfecció»… no puc imaginar una major perversió religiosa. És com aspirar a la «santedat». Quin bunyol! Quants cristians benintencinats no s’hauran convertit d’aquesta manera en ridícules caricatures d’aprenents de santurró. No es pot fer pitjor mal a la santedat que convertir-la en una aspiració, en un camí de perfecció, en una tècnica, en un treball personal, en un objectiu que s’ha d’assolir amb esforç… en un mèrit, vaja.
Probablement no hi hagi res més pervers i allunyat del sentit cristià i evangèlic de la santedat que convertir-la en un mèrit. La santedat o bé és un regal de Déu o bé és un negoci dels homes. Una persona que no ha trencat mai un plat i que sap posar els ulls en blanc, pel fet de fer-ho, no pot ser considerat un sant. Hi ha gent que li agrada aquest tipus de santedat bobalicona, aquesta santurroneria.
Us convido ara a llegir aquest testimoni del Cardenal Joszef Glemp sobre Álvaro del Portillo, l’anterior prelat de l’Opus Dei: «Era un hombre con puntos de vista claros, lleno de serenidad interior y al mismo tiempo repleto de bondad y cariño. Era amable y directo, pero al mismo tiempo conservaba la gravedad de un hombre de Iglesia.» No us heu preguntat mai perquè hi ha tants beats que s’han quedat en beats i no han estat canonitzats? Tenen en comú que eren excel·lents persones! Però la santedat no consisteix en ser bona persona. Quan es confon això, no és extrany que s’acabi convertint la santedat en un gènere funcionarial. Només Déu és capaç de fer sortir sants de les pedres.
Em sembla que entenc com és que Jesús emfatitzava tant les persones trencades que s’acostaven a ell i com li agradava aleshores escandalitzar d’aquella manera els fariseus de bona fama, mirada tova i llengua enverinada: «Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te.» (Apocalipsi 3,15-16). Puah! Llàstima de “santurrons”.
