Avui ens hem llevat més tard que d’hora. Abans d’anar a dormir tot són bons propòsits però les hores caminades passen factura i costa arrencar. Després d’haver fet una parada per fer un cafè en una terrassa del centre ens hem dirigit a Marienplatz. La casualitat ha fet que hi passéssim pels volts de les dotze i hi hem vist una petita multitud congregada mirant cap a l’ajuntament. A les dotze s’activa el carilló i es posen en moviment una sèrie de figures que representen danses i justes cavalleresques. Quan un dels cavallers ha aconseguit colpejar a l’altre hi ha hagut una exclamació a l’uníson. Si ja es veia a venir! Havent vist l’espectacle hem agafat el metro, que aquí es diu U – Bahn i hem enfilat cap a l’Olympiapark.
A la història del poble jueu hi ha moltes dates i llocs negres. Munic ha estat especialment nefasta per a aquest poble. L’any 1442 ja van ser expulsats de l’Alta Baviera. Aquesta efemèride, però, no fa de Munic una ciutat especial. Només cal pensar què passava a la península ibèrica en aquella remota època. Segles més tard la ciutat va rebre un austríac amb bigoti que hi va començar a fer de les seves. El 1923 va ser quan en una de les moltes cerveseries de la ciutat hi va organitzar un intent de cop d’estat. El desenllaç de la història ja el sabem, amb un tràgic desenllaç per als jueus alemanys en concret i europeus en general. No n’hi havia prou i el 5 de setembre del 1972, durant els Jocs Olímpics celebrats en aquesta ciutat, un grup de terroristes palestins van escometre contra els esportistes de l’equip israelià amb el resultat de la mort de nou d’ells. Ja han passat les dècades i aquest problema no s’ha solucionat ni està en vies de solucionar-se.
El llegat d’aquells Jocs Olímpics el trobem a l’Olympiapark. Allà s’hi pot visitar l’estadi olímpic i totes les dependències que s’hi estructuren a l’entorn. L’estadi, obra de Frei Otto, té la graderia principal coberta per unes formes similars a les d’una tenda de campanya. Sembla que amb una ventada tot hagi d’aixecar el vol i és agradable de veure. Al voltant de l’estadi tot està concebut com un parc amb un llac artificial on s’hi realitzen tota mena d’esports aquàtics. També aquí hi trobem la construcció més alta de la ciutat: l’Olympiaturm. Té una alçada de 291 metres i fa funcions d’antena però s’ha acabat convertint en un dels símbols de la ciutat. Els turistes hi pugem, ens hi fem fotos i observem les vistes de la ciutat i podem apreciar l’extensa planura dels voltants de Munic que només es trenca per la presència dels Alps al fons. Hem aprofitat per dinar-hi al restaurant 181. És un restaurant giratori que permet gaudir de les vistes mentre es fa un mos. Entre una cosa i l’altra podem dir que l’Olympiaturm és la torre Eiffel de Munic: construïda per un esdeveniment temporal, fa d’antena de ràdio, hi ha un restaurant amb bones vistes i ha acabat convertint-se en un símbol important d’allò que en diuen l’skyline de la ciutat.
Després de dinar hem fet els pocs metres que ens separaven de la seu de BMW. Sempre m’ha fet gràcia visitar els museus vinculats a empreses ja fos el dels rellotges Patek Philippe a Ginebra, el de Ferrari a Maranello o el de la cervesa Guiness a Dublín. Serveix per veure com l’humil somni d’individus –aleshores- intranscendents s’acaba convertint en quelcom de repercussió mundial. Alhora ens diu que aquestes empreses, més enllà de voler vendre’ns un producte, es volen dotar d’una èpica que els faci anar més enllà de l’intercanvi comercial. La BMW ho té molt ben muntat. Primer ens rep gratuïtament al BMW Welt on se’ns expliquen totes les qüestions tecnològiques vinculades als seus cotxes, uns aspectes que m’avorreixen una mica perquè m’entren per una orella i em surten per l’altre. Després, ja pagant, es pot visitar el que és pròpiament el museu. Aquesta part és força més interessant perquè repassa la trajectòria de l’empresa des que va començar en el camp de l’aviació fins que es va passar a les motocicletes i, finalment, als cotxes. Podem veure-hi tota l’evolució a partir dels diversos models allí exposats i gràcies a un projecte museogràfic realment interessant i innovador. Hem tingut la sort de trobar-hi una exposició temporal dedicada als cotxes que diversos artistes han pintat (o dissenyat la pintura) per a BMW. El primer va ser el 1975 i fins a dia d’avui l’empresa ha seguit amb aquest interessant projecte. Hi podem veure obres d’autors com Jeff Koons, Alexander Calder, Frank Stella, Roy Lichtenstein o Andy Warhol. Aquest darrer va ser el primer de pintar el cotxe a mà. Aquesta exposició s’havia d’haver acabat al juny però de moment encara aguanta.
Aleshores hem volgut visitar l’Allianz Arena que és l’estadi del F.C. Bayern i el TSV 1860. Hem anat a parar ben a les afores de la ciutat, on ja comencen a treure-hi el cap alguns prats. Els entorns de l’estadi estaven deserts i ho hem trobat ben tancat i barrat. Pel terra encara hi quedaven restes dels gots de plàstic del partit d’ahir, que va acabar amb cinc gols a favor de l’equip local contra cap de l’equip visitant. Si bé l’estadi olímpic té aires de tenda de campanya, aquest té pinta de pneumàtic i fa la impressió que si ens hi deixéssim caure a sobre rebotaríem sense cap problema. Els bavaresos deuen tenir problemes per fer simplement estadis.
