Segones impressions. Properes eleccions.
Tota lectura en clau catalana dels recents resultats electorals és arriscada. Com ho són les comparacions amb els resultats electorals a les eleccions de l’Estat. La principal dada certa, sense especulacions, és el nombre de vots absoluts obtinguts per cada opció política. I per tant el principal objectiu de cada partit de cara a les properes eleccions hauria de ser d’una banda mantenir els suposats electors que es troben en l’espai diferencial entre els resultats a Europa i Catalunya, passant per les espanyoles i de l’altra mirar de superar amb nous electors i antics votants aquell llistó màxim.
I per això en perspectiva catalana haurien de fixar-se tres objectius: 1) cuidar el vot garantit (el que han tingut ara), 2) mantenir el vot esperat (el de les últimes eleccions catalanes) i 3) guanyar el vot desitjat (el que van perdre o no han tingut mai, especialment el vot jove).
El diferencial de vots que reb cada força política en les eleccions de diferent àmbit territorial respon, al meu criteri, fonamentalment a tres motius: a) la proximitat i percepció d’importància pels propis afers de la institució a escollir b) la confiança que genera el partit i principal candidat que es presenta i c) la percepció sobre la capacitat decisòria de cada opció política dins de la institució.
Sembla clar que en el cas d’Europa hi ha una baixa percepció de proximitat, confiança i capacitat d’incidència, el que explicarien els alts índex d’abstenció, que afecten a totes les forces polítiques. Sempre estem parlant de percepció, amb independència de que responguin a la realitat: sobre la importància de la UE, sobre el perfil del candidat o sobre l’efectivitat del seu treball. En tot cas es podria dir que la pèrdua accentuada de vots del PSC, ERC i IC responen més a la segona causa, consequència de la gestió i desgast de govern intern, que a les altres causes, que comparteixen amb la resta de forces polítiques. En canvi l’efecte candidat i partit pot haver tingut els seus efectes positius en el cas de CiU, amb vots a l’alça i també d’ERC, frenant una pèrdua superior.
En el cas de les eleccions de l’Estat, l’elevada importància atribuida a la institució a elegir comporta una elevada participació. I la tercera causa, traduida en el fenòmen del vot útil, potencia el suport a les forces d’àmbit estatal, les úniques amb capacitat real de presidir el govern, a costa dels partits nacionalistes. Aquest fenòmen explicaria el bon resultat del PSC ara fa un any (el vot de la por al retorn del PP), recolzat a més en l’efecte que provoquen (segona causa) candidats i opcions polítiques que per avançat de forma reiterada ja s’ofereixen a formar govern conjuntament (com va ser el cas de Duran i CiU). Quan la força política que en perspectiva catalana ha de ser alternativa al PSC es neutralitza a si mateixa, el resultat parla per si mateix: 25 a 10. Poseu-li el qualificatiu que volgueu. I té especial significació en un escenari, cal recordar-ho, de caos ferroviari, a l’aeroport, a Endesa, d’hostilitat contra Catalunya, amb una candidata insubstancial com Chacón contra el que era presentat com un dels polítics catalans més valorat a les enquestes. I en moments de gran pèrdua de vots també per ERC, no recuperats per CiU. És evident que la segona i tercera causa esmentada no van afavorir a CiU. Per tant, de cara al futur, entenc que caldria replantejar candidat i discurs per superar l’actual estancament electoral. És clar, si el que pretén realment una CiU al govern català és anar més enllà de “l’anar fent” i “oi que no ens farem mal?” del període 1993-2000 (de mutua tolerància al Congrés i Parlament entre CiU i el partit de govern de l’Estat), imprescindible per recuperar els vots que s’han anat perdent i guanyar el vot jove. Sense trencar aquesta dinàmica, i s’ha de preparar el terreny amb temps, sempre s’imposarà el bipartidisme de baix nivell PSOE-PP a les eleccions de l’Estat i CiU no se’n sortirà. Pel que fa a ERC, la segona causa esmentada, li va passar una potent factura. Sembla evident que dificilment superarà resultats a l’Estat mentre es mantingui a Catalunya com a satèlit del PSC-PSOE dins del mateix govern. A banda de l’efecte candidat també en aquest cas.
Centrats en les eleccions catalanes. Crec que té raó en Mas quan diu que la llavor del canvi està brotant. I també Montilla quan diu que cal regar-la. El problema de Montilla és que els primers en abonar aquesta llavor són els seus companys del PSOE, amb el finançament i properament l’acatament de la sentència desfavorable sobre l’Estatut. Però seria un error de CiU confiar en els problemes dels altres per assolir la victòria. Ni el vot esperat ni el desitjat, abans definits, els té garantits. La suma d’aquests dos, imprescindibles per guanyar i a més governar només els obtindrà si és percebuda tant com una opció de govern capaç de liderar el país i a l’hora alternativa creïble que aporta solucions en l’àmbit econòmic i social com al mateix temps ser percebuda com una força política capaç de superar l’actual estat d’autonomies i permanent expoli fiscal espanyol. I per això cal també una veu creïble al Congrés, coherent amb aquest discurs, seguint l’aposta per perfils com els d’en Tremosa (la UE també és important, no?). CiU s’equivocaria pensant que la pèrdua de suport al tripartit es converteix automàticament en vots al seu favor a les properes eleccions catalanes.
El desitjat “vot desitjat” no té perquè creure, a diferència del que alguns pensen, que govern de CiU sigui ara necessàriament igual a una Catalunya millor (tot i que pitjor que el tripartit no es pot fer). A aquest votant, jove o descregut, no l’interessa ni qui té el poder ni participar-hi. En canvi necessita veure clar què hi guanya, ell i Catalunya, amb un canvi de govern. Si CiU el convenç, sense dubte governarà. En cas contrari, l’abstenció decidirà. I no servirà de res enviar-los a fer punyetes, que deia aquell.
Pel que fa a ERC i Reagrupament.cat, es mereixen una propera reflexió a part.
