Un diumenge més, el Gimnàstic de Tarragona jugava a casa. Per a qualsevol equip, això de jugar a casa és un autèntic plaer. Per a d’altres, com el cas del Nàstic, ha estat un mal tràngol durant 112 dies. Gairebé quatre mesos sense guanyar al Nou Estadi, però ahir es va demostrar que, tant les bones com les males ratxes algun dia s’acaben.
Abans de començar el partit, un conegut que em vaig trobar per la graderia em va preguntar: “Què farem avui?”. “Guanyarem!”, vaig respondre automàticament. Però en el fons, no sabia què pensar. No és que no fos optimista… Bé, sí, no ho era… Però és que cada setmana penso que sumarem tres punts quan juguem a casa i no hi ha manera!
Durant el primer quart d’hora de joc, el Nàstic gairebé no veure pilota. El Lugo la movia d’un costat a l’altre, això sí, sense acostar-se a la porteria de Dimitriesvki. És clar, veient el que estava passant sobre la gespa, el meu pensament pessimista no es podia modificar, almenys en aquell moment! Però quan tens jugadors de tanta qualitat en un mateix equip això és el que passa: desplaçament en llarg del porter, la baixa Álvaro Vázquez i la posa a la perfecció perquè Maikel Mesa remati entrant des del darrere. Era el minut 15, i en un jugada de només dues passades, arribava el primer gol.
Quedava moltíssim, però el Nou Estadi sencer ja demanava l’hora. Semblava que la resta de partit seria un monòleg gallec on els grana acabarien patint, i molt. Però no, l’equip va sorprendre a tothom. Ben plantat i sòlid sobre el terreny de joc, i sense deixar tocar amb facilitat en la darrera zona del camp. Tancats amb pany i forrellat, els de Nano Rivas sortien amb ràpids contraatacs. Pilotades llargues dirigides a Álvaro. El de Badalona les va lluitar i baixar gairebé totes. Quin tros de jugador, i quin luxe poder-ne gaudir a Tarragona! I va ser a partir d’aquests atacs ràpids que van arribar les oportunitats del locals.
Xiulet de l’àrbitre i descans. L’afició va recompensar l’equip amb un aplaudiment mentre marxaven en direcció els vestidors
Poc va canviar el guió a la represa. El Nàstic seguia molt seriós. Es veia un equip que es creia el que feia, i d’aquí potser l’èxit d’ahir. Tenia molt clar el que havia de fer cadascú, i transmetia a l’afició la unió dels jugadors. El conjunt gallec seguia movent la pilota amb fluïdesa en zona de creació, però no aconseguia connectar amb els seus jugadors atacants. Les jugades a pilota aturada van ser l’únic recurs dels visitants per intentar empatar el matx.
A quinze minuts pel final, Jean Luc va recuperar una pilota aprofitant l’error del rival. I la va deixar per Juan Muñiz, que la primera pilota que va tocar (acabava d’entrar), la va enviar dins. I amb la seva cama no hàbil, la dreta.
Amb el partit gairebé sentenciat, es notava a l’ambient un cert alleujament. El tercer va arribar en temps afegit, obra de Tete Morente. Una ràpida transició d’Otto Kakabadze va deixar una pilota en safata al jugador andalús perquè fes el 3-0 colant-la entre les cames del porter.
“Ja era hora”, deia un aficionat que tenia ben a prop. I aquesta frase es va repetir més d’un cop. I tant, si ja era hora! És que feia 112 dies que no guanyàvem a casa, que aviat és dit.
Un ambient enrarit pels mals resultats, el descens a un pas i una ratxa més que negativa a casa condicionaven molt a l’hora de jugar. Quan les coses no s’havien posat gens de cara, l’equip s’imposava a les adversitats del moment i superava tot un Lugo consolidat a la categoria de plata. Els grana van trencar un malefici de 112 dies.
Pau Bonastre (Martorell, 2000) ha dirigit el digital esportiu Martorell Esport. Twitter: @paulusrex4
[Subscriviu-vos al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]
