[En castellano]
A Catalunya sempre hi ha un bar que es diu Manolo. I supermercats de pakistanesos que tenen cervesa si la nit es posa trista. Hi ha gent gran arreglant el món en un banc del parc, quan la tardor despulla els arbres i el dia s’escurça. També hi ha vídues que ballen soles un pasdoble i una orquestra que toca la Macarena en el pitjor moment.
Hi ha a Catalunya turistes despistats que creuen que Gaudí va dissenyar el Camp Nou i japonesos fotografiant les estàtues humanes de la Rambla, en l’instant en què una moneda activa un moviment i les seves rialles sempre tímides. Hi ha borratxos a la Plaça Reial, a més d’un solter que deixarà de ser-ho, vestit de la Pantera Rosa i amb l’orgull de qui se sap protagonista. Hi ha un milió de converses en idiomes que no sabries identificar ni amb Google Translator, guies turístics amb un paraigua que és un tòtem a la jungla urbana, ulls oberts de bat a bat, algú que pregunta a quina hora tanquen les botigues, un boig que crida que el món es va a acabar i que et sorprendrà mirant Twitter. #EstemMortsÉsElFinal
També hi ha a Catalunya vents que trastornen, tramuntanes que et deixen tocat del bolet, boires que t’aïllen en matins grisos i àmplies valls amb rius d’aigua cristal·lina. Hi ha boscos màgics, prats interminables, volcans que es van cansar de ser-ho i cels que et trenquen la mirada amb tanta bellesa. Hi ha fum de fàbriques, també. I embussos de trànsit. Minuts perduts per algú que es va oblidar de portar el cotxe a la ITV i ara està amb el capó obert en aquesta Ronda de Dalt sense cuneta.
Hi ha cues a urgències, ulls que es perden a les sales d’espera d’un ambulatori, cafès de màquina que tenen gust de suc de claveguera edulcorats. Hi ha escoles amb massa alumnes i professors desmotivats, però també projectes de futur amb docents carregats d’il·lusió. Hi ha adolescents que es fan una autofoto i que fingeixen un somriure perquè es creuen invencibles.
Hi ha a Catalunya milions de persones que algunes televisions diuen milers, i milers que són milions per art de màgia i de la propaganda. Hi ha cartolines de colors, pancartes, consignes. Hi ha debat, molt debat. Espais que s’omplen de gent i discursos buits en altres parts. Hi ha intoxicadors i intoxicats, guerrillers i pacifistes i la sensació que és millor no estar sempre enfadat, encara que és pitjor ser sempre submís. Que la vida són quatre dies i amb dèficit, tres.
I sobretot, a Catalunya, sempre hi ha un bar que es diu Manolo, en el qual veure un partit entre el Barça i el Madrid, i en què paga les canyes qui perd. I iaios polemistes. I una vídua que balla sola. I una orquestra que toca la Macarena. Sempre, en el pitjor moment.
