Per Pol Escudé
Joana Jugan acollí a casa seva una anciana cega i abandonada tot cedint-li el propi llit. Així començà l’obra de servei als ancians la santa fundadora de les germanetes dels pobres, congregació amb gairebé dos centenars de cases d’ancians repartides per una trentena de països de tots cinc continents. Tenen casa a diverses ciutats catalanes, entre elles a la Immortal, on les he visitades. Allí he conegut la germana Gemma, gironina del barri de Santa Eugènia, qui m’explica com un estiu, després de decidir col·laborar donant menjar als avis residents a la casa, va descobrir el seu camí, que volia ser germaneta. Se’n féu, tot abandonant-se a “Jesucrist, el meu únic tresor i per qui ho he deixat tot”.
En José, assegut en butaca, explica com gaudeix rellegint Ivanhoe i ens autoritza prendre-li un retrat mentre conversa amb la germaneta. “Aquí els avis viuen com una gran família”, no els falta res de tot allò que hi pot haver en una residència de gent gran, com ara teatre o tallers, podent a més a més practicar una vida quasi monacal al disposar de capella amb Missa diària, rosari i rés de l’ofici diví. Voluntàriament trien les activitats a les que assisteixen i els qui volen surten a passejar per la ciutat. La casa, un gros edifici situat al carrer Barcelona, a tocar de l’estació de ferrocarril d’alta velocitat, malgrat la seva grandària té un nombre màxim de residents, el qual volta la setantena. La religiosa explica com tenen “una llista d’espera per entrar que mai s’acaba. Quan disposem de lloc, el nostre criteri és sempre procurar suplir-lo amb aquells més necessitats o pobres de la llista. S’ha intentat alguna vegada –diu– que vinguessin pobres del carrer, però marxen perquè no estan acostumats, així que no solen venir. Normalment qui entra són ancians sense fills, amb pensions mínimes, però molts també volen entrar amb ànim espiritual”. Novícies i tals ancians són els qui accedeixen en aquesta impròpia llar de gent gran d’escassos recursos i convent de servei i vida semi-contemplativa.
Aquest apostolat de servei caritatiu el duen a terme sostingudes per donacions que mendiquen germanetes en col·lectes periòdiques a “parròquies, pisos, empreses, supermercats… pertot arreu”, com sempre han fet, des dels més de cent trenta anys que fa que són a la ciutat. Així és com es possibilita cobrir les despeses de l’estança d’ancians. Aclareix tot seguit la germaneta, que “nosaltres no els fem anar a Missa en absolut, però molts que no hi havien anat mai ara hi assisteixen”. Personalment confessa: “sóc conscient que quan m’apropo a un ancià sóc portadora de Déu, que viu en mi, i és Ell qui cuida l’ancià a través meu. A diferència de la solidaritat, que és l’acció humana que davant un problema busca una solució, la caritat és una virtut que ve de Déu: és Ell qui des del meu cor estima. Al veure’s estimats es pregunten per l’amor desinteressat i és així que es donen grans conversions”.
Un dels oblits fonamentals del món avui, creu la religiosa, és la falta de silenci, “condició primera per comunicar-te amb Déu i amb els homes. És molt dur per les novícies, que vénen del soroll, viure el silenci. Passa el mateix en una vida amb multitud de béns materials que en una vida plena de soroll: implica viure distret. Potser la nostra civilització no troba Déu perquè fuig del silenci. Potser és això, i la falta de consciència que els béns materials passen i no donen la plenitud, perquè sempre desitges més. I és que el desig és una ferida; esperem un consol i mentretant és el tenir i encara no, tenir i encara no”. Acaba expressant esperançada que “Crist no va venir per curar malalts ni solucionar problemes, sinó a salvar el món: ha vingut a salvar els cansats i afeixugats de cor. Del pes i la càrrega del pecat que duem a sobre és del què Ell ens vol alliberar”.
Hereves de Santa Joana Jugan, les germanetes perseveren en un carisma sempre actual, doncs moltes persones ancianes pateixen múltiples pobreses i soledat, essent molts cops abandonades per les pròpies famílies. Rebudes lliçons d’esperit d’hospitalitat i amor fratern, retorno al Vallès.
