Aquesta actitud i la bona disposició envers la llengua catalana dels mossens o dels bisbes que vinguin d’altres diòcesis, l’hauria de tenir molt en compte el nunci, en les gestions i consultes que està fent per nomenar el nou bisbe de Girona. I és que és molt important que els pastors coneguin, valorin i parlin la llengua de la pròpia diòcesi.
Avui, 31 de març, quan fa un any de la mort del bisbe Francesc Pardo, compromès en la defensa del català, cal que recordem que l’any 1966, durant la campanya “Volem bisbes catalans”, els cristians del país demanaven pastors sensibles a la realitat cultural i lingüística de Catalunya i per això mateix, catalanoparlants, per així poder servir millor la diòcesi que se’ls encomana. Perquè hauria de ser natural que els pastors de l’Església coneguessin i afavorissin la llengua del poble que serveixen.
Així, el 1974, en ple franquisme, en el discurs dels Jocs Florals de Barcelona celebrat al Saló de Cent de l’ajuntament, el cardenal Jubany deia: «L’Església, com és de justícia, no renuncia sinó que fomenta l’ús de la llengua catalana als actes litúrgics, perquè aquesta constitueix el patrimoni més noble de la nostra regió, mostra la situació cultural dels seus fills i expressa els seus sentiments més íntims». El cardenal arquebisbe de Barcelona, (que abans havia estat bisbe de Girona), afirmava que l’Església accepta totes les llengües, i que ho feia «no només per imperatiu de justícia, sinó que, per deure pastoral, comprèn que la llengua vernacla és el mitjà més expeditiu per arribar al fons de les ànimes». Per això afirmava, amb raó, que «l’Església catalana ha realitzat un gran servei a la cultura, en introduir la llengua vernacla a la litúrgia».
El nou bisbe de Girona hauria de conèixer, utilitzar i estimar la llengua de mossèn Cinto per tal de no sentir-se foraster a la diòcesi, ni tampoc per no ser un colonitzador imposant la llengua castellana, com va passar amb el bisbe de Girona Josep Vila Martínez (1925-1932), que arribà a identificar el catalanisme amb el dimoni. Amb la seva dèria el bisbe Vila castellanitzà la catequesi i la predicació, tot menyspreant la llengua dels cristians gironins.
Per viure ben arrelat a la diòcesi gironina, el nou bisbe hauria de fer seu el document Arrels cristianes de Catalunya, on, el 1985, els bisbes catalans afirmaven amb valentia: «Com a bisbes de l’Església de Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història». El nou bisbe de Girona, com deia aquell document, hauria de «contribuir a l’esforç general de la societat, per tal que la llengua de Ramon Llull i de Jacint Verdaguer assoleixi la plena recuperació», una llengua que encara no ha arribat a assolir la seva normalitat i plenitud.
Per això en les consultes que fa el nunci, seria bo que tingués molt en compte l’estima (o no) pel català i el coneixement de la nostra llengua dels mossens o bisbes “candidats” a presidir la seu dels qui van ser bisbes de Girona, Benet de Tocco —que va ser monjo de Montserrat— i Joan Margarit i Pau.
Si, com ha dit el papa Francesc, els pastors han de fer olor d’ovella, utilitzar i defensar el català és, a la diòcesi de Girona, la millor manera de fer olor d’ovella.
