El passat 1 d’octubre el Parlament de Catalunya va votar l’elecció de la Comissió del Control del 9N per fer front a la llei de consultes. tot i que el PP va amenaçar a tota la classe política catalana que qui ho fes, acabaria sent denunciat a la fiscalia. Aquesta votació era un dels temes recollits a la llei de consultes que ha suspès el Tribunal Constitucional.
Quan vaig sentir les paraules d’Enric Millo parlant d’amenaces, de conseqüències legals i d’atemptar contra la famosa Constitució Espanyola, sembla com si haguéssim reculat uns anys i la vida tornés a ser blanc i negre. Imposicions, faltes de respecte, hipocresia i molt poca intel·ligència. Mentrestant, a Madrid segueixen pensant que el decret de la llei de consultes que va signar Artur Mas abans de que el tombés el Tribunal Constitucional fa referència a l’independència.
I no, només es demana poder votar. Ni tan sols hi ha un debat entre els que volen un Estat independent i els que en són contraris. El debat està en qui és demòcrata i en qui no. Sort que l’estat espanyol és un dels països més avançats del món. A vegades, és bo mirar-se al mirall per veure que potser estem a la cua en tot. En educació, cultura i també en la voluntat d’escoltar.
Veient aquesta sessió de control al Parlament de Catalunya, em vaig adonar que és molt fàcil desxifrar qui té verdaderament un sentiment de col·lectiu i bé comú. Aquest és el contrast amb la política que molts veuen des de fora. La gent està acostumada a posar tots els polítics al mateix sac. A creure que tots són corruptes, que s’aprofiten de la societat civil tant com poden i que és molt fàcil fer retallades quan ets allà dalt. Al cim. Quan no et falta de res i et sobra de tot. Ens equivoquem. Ells són imprescindibles i més ara, quan el poble pot fer molta força però la clau és al Parlament de Catalunya. Necessitem uns polítics que mirin amb els ulls de la gent del carrer, que creguin en la seva força i que vegin més enllà de la legalitat. Una legalitat que farà que fugim, més tard o més d’hora.
A l’altra banda, hi ha els que estan lligats pel poder i per la cadira que ocupen. Sembla mentida que la fama i el poder acabin per silenciar la raó, la justícia i els drets que hauria de tenir tota persona. Mirava la seva gestualitat, els seus ulls plens d’ira i de ràbia que només transmetien que no dormen tranquils. Que la situació se’ls està escapant de les mans i que no saben què fer. Ni a on anar. El no, no i no, no pot durar tota la vida. Algun dia s’haurà de trencar per un cantó o per l’altre.
Hi ha persones, i no només polítics, que treballen pel col·lectiu sense omplir les portades dels diaris cada matí. No són protagonistes, no ens donen lliçons i són els que fan la feina de veritat. Altres, ens fan creure que són imprescindibles quan en realitat, d’aquí uns anys, no recordarem ni el seu nom. El propi poder que els fa creure que són invencibles, el farà caure del cim. L’odi i el sentiment de venjança només farà que se sentin més amargs i a poc a poc, sense adonar-se’n, la riuada se’ls emportarà.
