Estimo els meus fills més que la meva pròpia vida. La vida està passant molt ràpid. Els meus fills ja són adults, i sembla ahir que van néixer, i ja han passat quasi 23 i quasi 25 anys. L’amor que una mare sent pels seus fills es plasma en uns sentiments tan vius que donaries la vida per ells. Des que te n’adones que estàs esperant un fill o una filla, sempre més estaràs pendent d’ells, quan són petits, si mengen bé, si tenen febre, i quan són més grans, si estan bé, si han trobat la parella adient, si han trobat feina… i el patiment és inevitable, però la recompensa de tenir-los ho pot tot.
La meva feina com a mare ja està feta, tot i que com diu una amiga meva de la universitat, els pares estem al vagó de darrera, i si hi hem de córrer, ja correrem. És a dir, els fills han de volar sols, i les mares sempre hi serem, quan ens necessitin.
La meva filla ja viu a l’estranger, i aquest cap de setmana l’he pujat a veure, i estic molt feliç de veure-la tant adaptada a la feina i al país on viu.
Les mares ens n’alegrem que els fills estiguin bé, encara que estiguin lluny de nosaltres, tot i que fins que no ha marxat de Catalunya no he estat conscient que és independent del tot. Això és molt bon senyal, el que no és tan fàcil és assumir que un dels fills és lluny. Quan ella vivia a Terrassa, amb el seu pare, des del 2012, si bé no la veia massa sovint, tenia la sensació que no estava massa lluny, i que en un moment donat ens podíem veure. Em vaig passar tot l’avió de tornada a Barcelona amb els ulls negats, d’alegria per una banda que ja es guanya bé la vida com a dissenyadora i com a enginyera d’una empresa de prestigi suïssa de cosmètica, i que per tant els diners invertits en la seva carrera han donat el seu fruit, però per l’altra banda, tenia una sensació de buidor, de pèrdua, com si ella ja no em necessités per res.
Quan els nens són petits depenen dels pares, i és llei de vida que els fills marxin de casa, o fins i tot que marxin del país, si és per a tenir una millor qualitat de vida i de sou, però mai m’hagués imaginat que fos tan dur, emocionalment parlant, que un fill sigui a més de mil quilòmetres de distància.
Sóc i seré la seva mare tota la vida, i això ningú no m’ho podrà manllevar mai, però la sensació de buidor que m’ha quedat és considerable. Tampoc mantenim una comunicació constant setmanalment, perquè no vull molestar-la, però quan la veig tan empoderada i em diu que no li agrada Terrassa, recordo quan era la meva “cagallona”, de bebè, i els pares, que érem els seus màxims referents quan ella era un bebè, hem passat a ser del tot prescindibles. Trobaria a faltar una mica més de comunicació amb ella, que em preguntés com estem, si estem bé… però no li vull suplicar amor, ella ja me’l donarà quan em trobi a faltar.
Quan jo tenia mare, tenia la necessitat d’explicar-li-ho tot, de comunicar-me amb ella, d’explicar-li el meu dia a dia, els meus projectes, les meves pors i només les seves paraules m’alimentaven l’ànima, amb consells encertats i serens. Altra cosa és que a vegades, la meva tossuderia feia que jo fés el que vulgués. Però com deia la mare, els fills poden ser advertits, però al cap i a la fi, ells faran el que voldran, i si s’equivoquen i s’estavellen, ja s’aixecaran, i aquí estarem sempre les mares per donar-lis la mà.
Per altra banda, vaig voler comunicar-me amb el pare dels meus fills per comunicar-li que la nostra filla estava molt bé i. per sort, em va contestar d’acord, molt bé, sense cap més emoció.
Tinc una barreja d’emocions bones, perquè la meva filla viu a l’estranger i ja viu en parella allà, i és independent econòmicament, i no s’enyora gens de la seva ciutat d’origen, ni de Barcelona. I per altra banda, d’emocions tristes perquè me n’adono que ja no sóc gens important per a ella, fins i tot he arribat a pensar que s’avergonyeix de mi.
Per sort, el meu fill encara viu amb mi, i està amb mi, a les verdes i a les madures. Alguna plorera m’ha hagut d’aguantar, i no es mereix que em vegi trista. De moment, gaudeixo el dia a dia amb ell, tant a la feina, com fent sortides personals, però sé que algun dia també haurà de volar i formar el seu propi niu.
Des de que la meva filla viu a l’estranger, puc entendre més que mai la buidor que han d’haver sentit els nostres pares quan vam marxar de casa, tot i que la veritat és que manteníem un contacte diari.
Dono gràcies a la vida per tot el que tinc, i mai em cansaré de donar-les, ja que tenir aquests dos fills és el millor que m’ha passat a la vida.
També dono gràcies per haver tingut els pares que he tingut, però la seva absència no es pot suplir amb res, i no negaré que tinc moments baixos on necessitaria parlar amb el meu pare i la meva mare, sentiments que tampoc puc compartir amb els meus germans.
La meva funció com a mare s’ha acabat però si els meus fills em necessiten, sempre seré per ells, mentre em quedi un alè d’aire, i fins i tot des del més enllà, si em deixen, essent una estrella, els il·luminaré per a que cada dia brillin més i més.
